Carmen López

El fruto prohíbido

2011-11-09T02:24:00.000+01:00

Caminaba veloz por la calle, cerciorándose de que nadie le habia visto, de que nadie le perseguía, aun sabiendo que por esos barrios nadie le conocía. Era él mismo siguiendo sus pasos, su sombra, aterrorizándose de lo que había hecho. Había conseguido todo lo que la vida le pedía, unos estudios, un matrimonio, una familia, un trabajo. Pero una vez más, inconsciente de su pasado, se le repetió esa atracción por el descontrol, por romper con lo correcto, por abandonar responsabilidades. Ni siquiera pensaba en la persona con la que acaba de pasar la noche, solo en el placer, en la euforia, en el desahogo que resultaba comer del fruto prohíbido.

Amor reprimido

2011-10-08T13:06:00.000+02:00

Que injusto. Tú vas desprendiendo ese encanto, eclipsándome con esa sonrisa. Vas cautivándome con cada palabra, con cada gesto, te acercas y te alejas a tu antojo, me miras a los ojos, me saludas y te despides. Dejas la huella y después desapareces. Que injusto y que fácil es para tí. Lo difícil es guardarme para mí sola cada instante, callarme cada latido y salvaguardar las distancias. Porque se sabe, que si sobrepaso el límite se acabó, quedará la despedida en el tiempo y nunca jamás volveremos a encontrar el saludo. Que injusto y que difícil es para mí callar mientras tú gritas todo ese deseo. Pero no quiero quedármelo para mí sola, no, esto es culpa tuya.

UN GRAN POEMA DE AMOR

2011-07-03T12:24:00.001+02:00

Abuela te quiero mucho,
eres muy divertida,
y eres graciosa,
y eres limpiadora,
y eres miedica
porque tienes la lámpara encendida por la noche,
y te gusta el Sálvame.

De mi sobrina a mi madre. Encantandor.

Deseo

2011-04-01T00:43:00.003+02:00

Qué sensación que lo siento en el aire, que me toca por la espalda, que lo veo en los gestos. Me habla desde los ojos, lo escucho desde lo más profundo. Está por todo y en todos, y sin embargo tan solo deseo enjaularlo y dártelo a ti.

Quizás haya alguien que no piense en nada

2010-10-23T19:00:00.006+02:00

Hace frío. Es temprano. Su abrigo no consigue aislarle de las bajas temperaturas. Camina de un lado a otro, cabizbajo, esperando el bus. Tan solo se le ven sus pequeños ojos oscuros. Y a un metro suyo, una joven y esbelta mujer que le llama la atención. Debe haberse mudado recientemente piensa él, pues nunca la había visto por esta zona. Y le agrada esa idea. Y más aún le gusta el juego de miradas que se sugieren el uno al otro. Y se pregunta qué estará pensando ella. Y mientras esta historia concurre, silencio. No pasan coches, alguna que otra persona pasa rápidamente por la calle, pero en silencio. Donde parece no pasar nada, se viven distintas historias en cada pensamiento. Y él vive la suya intensamente. Piensa que quizás ella no piense en él, quizás tiene hijos y piense en ellos, o quizás piense en la lista de la compra, o quizás quien sabe si acaba de pasar la noche con su amante. Eso él no lo sabe, tan solo se ha fijado en ella de una manera especial, la encuentra atractiva y ante todo interesante, y en un instante preciso ha creído que haber cruzado sus miradas les hacía protagonistas de la misma historia.

D.E.P : Aly y Carlos

2010-08-22T01:42:00.002+02:00

Días pasados manchados de tristeza,
próximos días empañados de amargor.
Tiempo al tiempo dicen:
vuestro carisma persistirá,
el recuerdo quedará
y cuando tal tiempo haya llegado,
una sonrisa por vosotros brotará.

Carmen López

Siempre recordaremos el verano del 2010 con gran tristeza. Ha sido un mes trágico en el que nos han dejado dos grandes y jóvenes personas de las cuales brotaba mucha vida. Al menos y sobretodo recordaremos que no han vivido muriendo sino que han muerto viviendo.

Calvià os recuerda ahora y siempre.

El afilador de recuerdos

2010-05-07T13:10:00.002+02:00

A horas tempranas de la mañana, recostada en la cama, despeinada y con los ojos a medio abrir, puedo escuchar una musiquita encantadora de melodía contagiosa. Proviene de la calle, alguien la hace sonar una y otra vez. A medida que pasan los segundos parece acercarse más y más. Es el joven afilador de cuchillos, empujando su vieja bicicleta y haciendo sonar su flauta de pan. Hacía mucho tiempo que no la escuchaba, y no lo puedo evitar, que esa melodía siempre me evoca a años atrás, cuando vivía en otro lugar y cada mañana me asomaba a verle tocar.

LoveKreation

2010-04-06T18:34:00.002+02:00

Visitad el nuevo blog de Kendy, una galería fotográfica a la que no podéis faltar.

lovekreation.blogspot.com

En verano todo es distinto

2010-03-08T10:02:00.006+01:00

Es realmente increíble tener la posibilidad de pasear durante el frío invierno abrigada hasta los pies por la playa, sentir la húmeda arena y el mar en calma acariciando la orilla. Te devuelve la consciencia sobre el tiempo: ayer dabas un paso y mojabas tu cuerpo (semi)desnudo, y hoy te mantienes atento de que el mar no alcance tus zapatos. En verano todo es distinto. O en invierno, según se mire...

Suicidio

2010-02-18T15:44:00.004+01:00

Estaba sentada al borde del sofá, un sofá muy antiguo. Una mano la tenía entre sus piernas, apretándola con fuerza, desahogando toda su pena y su rabia a través de ellas. La otra mano sujetaba un pañuelo ya muy arrugado que utilizaba para secarse las grandes lágrimas que recorrian su cara. Al mismo tiempo se balanceaba sobre ella misma suavemente. Despeinada y sucia de varios días, sumisa en una profunda depresión, no cesaba de llorar y maldecirse, creyendo y confirmándose su soledad. Sobre la mesa, al alcance de ella, descansaba un tubito de pastillas naranja con una etiqueta blanca medio vacío. Después de varios días de desconsuelo, conviviendo con gente que la veía pero que no la miró, decidió ahorrarse sufrimiento.

El mundo sin blanco y negro

2010-02-03T13:34:00.010+01:00

Es Charles Chaplin. Entre sombras de un blanco y negro atractivo. Dicen que era comunista y que lo echaron del país. Sí, de ese país de sueños y estrellas abanderadas y estrelladas. Yo creo que era un genio y los genios se han de admirar. Pues seguramente su genialidad fue lo que les hizo desvariar, todo aquello desconocido y genial, arte, les tocó la moral. Ai, y qué moral!, tan normal en aquellos años, tan retrógrada en nuestra actualidad. Cierto, pero sigue existiendo. Si por algunos fuera, aquí también nos echaban, a nosotros, a aquellos y a los demás. Pero, ¿qué más da? Vivan las razas puras y blancas (valga la redundancia entre el blanco y la pureza) que la diferencia es tan solo peste epidémica envuelta de humanidad.

I love Charles Chaplin.

Miranda

2010-01-26T15:42:00.005+01:00

Usaba gafas de pasta de color negro, que resaltaban a causa de su palidez enfermiza, y que hacian de ella una persona poderosamente interesante. Debajo de su horrorosa bata de flores, vestía una camiseta blanca de algodón muy antigua, que ocultaba su extrema delgadez, ésta le cubría desde su delicado fino cuello hasta sus inexistentes nalgas. Se había puesto un gorro de paja que le rezagaba del fuerte sol que caía, y bien sonriente sujetaba con ansia la regadera de color naranja fosforito que tanto le gustaba. Dejaba caer el agua sobre sus flores con tal delicadeza que en cualquier momento podías imaginar que ella se estaba disolviendo entre cada molécula. Se sentía feliz, no entiendo cómo, pero tan solo tenía que observar esa imagen para sentirlo. Conseguía radiar energía positiva mientras su sangre palpitaba a contraconriente, cuando podría ser la persona más infeliz de la tierra.

Te amo

2010-01-14T22:34:00.002+01:00

Te amo sin saber cómo, ni cuándo, ni dónde.
Te amo directamente, sin problemas ni orgullo.
Así te amo porque no sé amar de otra manera.
Tan cerca,
que tu mano sobre mi pecho es mía.
Tan cerca,
que se cierran tus ojos con mi sueño.

You are always on my mind

2010-01-12T15:03:00.005+01:00

"Dime que tu amor no morirá..." (tell me that your sweet love hasn't die)

Feliz 2010!

2010-01-01T10:59:00.002+01:00

Historia de una H que no quería pasar desapercibida

2009-12-30T20:20:00.000+01:00

Crees que te acostumbras, llegas a tener la sensación de que ya no te das cuenta, que actuas y no te importa nada más, pero en el fondo duele.

Y es cierto, en ningún momento negamos, ni escondemos, pero sí evitamos, y se llega a la terrible realidad de que evitando ni siquiera nombramos, y al no nombrar parece que no existimos. Igual que las H conforman palabras que estarían mal escritas sin ellas pero continuamente da la sensación de que no existen pues no se nombran.

¿Y sabéis qué? Somos imbéciles! Nosotros mismos hemos creado esta situación.

DE LO ÚNICO QUE NO SE ARREPIENTE UNO EN LA VIDA ES DE HABER SIDO VALIENTE

Historia de una Hache que no quería ser muda*

2009-12-17T16:57:00.003+01:00

De injusticias hay muchas.
Algunas son evidentes
y otras se esconden bajo el efecto nulo de ser una Hache.
Pues quieren hablar, reverlarse,
pero son mudas.
Ofrecen constantemente dosis de personalidad,
siendo letra como todas las demás,
igual que las personas
personas son todas por igual.
Igual y desigual,
que no diferencia.
Pues la diferencia nos hace ricos.
Pues la diferencia nos hace progresar.
Ésta es la causa de algunos injustos personajes
que imponen modelos retrógrados
en los que tan solo se acepta rechazar.
Yo soy diferente,
pues me define una Hache al comenzar.
Y aunque yo y mis semejantes
alcemos la voz
seamos personas
y ofrezcamos amor,
persistirá el pensamiento
que nos haga callar una vez más.
Pero quede claro ante todos,
que el silencio no es sinónimo de no hablar.
Pues en silencio seguiremos siendo personas
y en silencio haremos desaparecer
el lamento íntimo de que no nos dejen ser.
Y quede claro también,
que aunque la mudez nos defina,
mudos no queremos ser.

*Título tomado de una canción de Love of lesbian.

Relación

2009-12-10T14:56:00.004+01:00

Los sacrificios nunca se me han dado bien. Tiendo a moverme por la delgada línia que existe entre el hedonismo y el arrepentimiento.
Pero, poco a poco la cosa va cambiando, pues el sacrificio está íntimamente ligado al hedonismo y elimina por completo el arrepentimiento.

El pesar

2009-11-19T18:43:00.003+01:00

El diccionario define pesar como sentimiento o dolor interior que molesta y fatiga el ánimo. Profunda pena.
Pero en la vida raras veces son aplicables las definiciones rigurosas, el pesar puede manifestarse de muchas formas que en poco se parecen a una profunda pena.

Todos tenemos alguna vez un pesar enorme. Cada uno lo encaja a su manera.
No solo sentimos pesar por la muerte, también por la vida, por la pérdida, por el cambio.
Cuando nos preguntamos porqué a veces todo es un asco, porqué duele tanto, debemos recordar que todo puede cambiar en un instante.
Así sigues viviendo, cuando te duele tanto que no puedes respirar, así sobrevives.
Recordando el día en que sin saber cómo y aunque parezca imposible no te sentías así, no te duele tanto.
El pesar le llega a cada uno a su hora, a su manera.
Lo mejor que podemos hacer, lo mejor que cualquiera puede hacer es ser sincero.
Lo peor del pesar es que no puedes controlarlo. Lo mejor que podemos hacer es permitirnos sentirlo cuando llega. Y liberarnos de él cuando podamos.
Lo peor es que cuando crees que lo has superado, vuelve otra vez.

Temporada 6, capítulo 2, by Anatomía de Grey.

Renovada

2009-11-04T22:06:00.003+01:00

Todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, todas las noches que he dejado boca arriba, las palabras fofas, los torpes utopismos que irrumpen dentro de nosotros, todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, ya no me duelen...

By VampiressaHIM

Discapacitados

2009-11-03T13:57:00.003+01:00

Generalmente las personas discapacitadas nos dan pena. Supongo que es pura lógica, sobretodo teniendo en cuenta que lo que nos afecta no es que esa persona esté limitada, si no que nosotros no lo estemos y nos limitemos mentalmente de manera extrema.

Patinando (II)

2009-10-28T15:11:00.002+01:00

Patinando

2009-10-26T21:07:00.002+01:00

Llueve sobre mojado

2009-10-26T09:29:00.003+01:00

Las depresiones momentanias, esas que hacen creer que el mundo está fuera y tú dentro, como si no te sintieras parte de él, realmente llegas a creer que nada tiene que ver con lo que pasó ayer, o no imaginas que lo que pasará mañana tendrá relación, simplemente un día te levantas, miras por la ventana y no haces más que pensar que nada es lo que tiene que ser, nada funciona como tiene que funcionar y por supuesto que tú no eres quien debes ser. Sin embargo, no puedes quedarte parada, no sabes por qué, pero no puedes hacerlo, así que te mueves, y entonces te ríes con la primera persona que te cruzas. Y entonces entiendes la felicidad momentania, esa que hace creer que todo va bien, que tan solo debes ir dónde tenías previsto, y de repente vuelves a pensar que todo es una cadena, que la cosa puede funcionar y que tú, aun no siendo quien deberías ser, encajas en el mundo.

La locura en sus zapatos

2009-10-18T23:37:00.002+02:00

No podía parar de mirarla. Su belleza tan imperfecta la deslumbraba. Allí estaba, cruzando la calle, jugando a pisar tan solo el blanco de los pasos de cebra, en el cual se perdía, con el cual se fusionaba. Su veraniego blanco vestido, de tela muy fina, saboreaba cada curva de su cuerpo y dejaba entrever la voluptuosa forma de su pecho, impecable y definido. Sus cabellos despeinados se movian al son de cada salto, y sus sandalias dibujaban los pies más finos y blancos que jamás ella había visto. La locura la poseía, parecía escuchar una música que salía desde lo más profundo de su corazón, adoptaba movimientos armónicos, sus brazos imitaban las alas de los ángeles, esos que siempre imaginamos, callados y solitarios, hermosos, y bailaba, desde un lado de la acera hasta llegar al otro, y aun lo hacía después. No le importaba la gente, era libre. Era una mujer recién sacada de los años 60, como si hubiera estado encarcelada dentro de un cuadro y hubiera decidido escapar de la moral de un pintor que cree que la mujer es solo belleza si estima las normas que rige nadie. Ella era libre. Y en esa calle, mientras demostraba su libertad, estaba Miranda, andrógina hasta los zapatos, admirando la grandeza de la feminidad. Seria, abrigada por su chaqueta de cuero, mostrando cara de esfinge, siempre haciendo ver que nada desata sus emociones, había sentido en un instante toda la pasión que existe en las mujeres, paralizada y dejando hablar a sus ojos, entendió que el amor se lo estaba dando una persona que no había visto nunca y que seguramente no volvería a ver más. El amor somos cada uno de nosotros en nuestra máxima expresión, y ella, ahora, le amaba por ser quien quiso ser en el instante que precisó.

Destruir lo construido

2009-10-14T21:41:00.003+02:00

-Cuando ella te mira, no ve a una mujer negra o a una mujer blanca. Mira la mujer que ama.
-Ve lo que quiere ver.
-A lo mejor ve lo que le dejas ver. A lo mejor antes no importaba. A lo mejor era lo que te funcionaba mejor en todos estos años. Tomar todas tus cosas buenas y juntarlas en tu bonita vida. Es lo que dejas ver cuando la gente quiere ver.
-¿Qué intentas decir?
-¡Nada! Sólo que a lo mejor es más fácil así para ti de esa forma.
-Muy bonito, muy bonito de verdad...
-Yo soy siempre la que huye, pero no hagas lo mismo. Espera, escúchame, porque no voy a decirte lo que crees: sólo hay una cosa que llega a todas nuestras realidades... es el amor! Es el puente entre todas nuestras diferencias. Y tu tienes mucho amor en tu vida. ¿Por que intentas tirar abajo ese puente?

Diálogo entre Bette Porter i Kit Porter en The L word.

Cuando la gente se interesa por mi, dejo ver lo que quiero. Soy bastante inconsciente sobre ello, pero soy una persona bastante misteriosa que habla mucho y no dice nada. Por ese mismo motivo he destruido cosas de mi vida que estaban a punto de llegar a su punto final, y de la misma manera actuo con las personas, les doy todo lo que quiero y puedo pero no les dejo entrar en mi caparazón, donde me refugio constantemente. Aparentemente soy un mundo, y sin embargo, en mi más sincera intimidad soy otro, y mucho más importante, soy otra persona dentro de ese mundo. Tan solo el amor consigue que este gran caparazón se debilite y se abra con una precisa y frágil sutileza, dejando mi mente y mi cuerpo completamente desnudos. Debo conseguir no autodestruir lo que quiero, debo conseguir no autodestruir lo que amo, debo no autodestruirme. Las excusas no valen. Y yo la quiero.

Curiosidad

2009-10-08T21:48:00.001+02:00

Dicen que la curiosidad mató el gato, quizás matase tan solo una vida y le quedasen todavía unas tantas, o puede que muriese y tal fue de curioso que no volvió a despertar. Yo sé que la curiosidad en este caso me ha dado vida, una vida que me acompaña. Tal vez la fría experiencia nos separe mediante puntas de hielo, pero procuro conquistarte y con calor deshacer ese espacio. Algún dia conseguiré abrazarte con el corazón, y no tengas miedo, algún día lo estaré haciendo y quiero creer que no pensaremos en más que en querernos. Algún día con la mirada te diré que ya no hay vuelta atrás. De momento deja que me enamore para poder entender este lenguage de conceptos amorosos.

Estimar-te

2009-10-08T21:46:00.001+02:00

Estimar-te
fa que miri la vida
i me n’adoni
que són dues pinzellades,
dos espais,
dos temps,
l’un, abans,
l’altre, després,
entremig
l’inabastable instant
de restar
tota la vida
amb tu.

Rafi's Birthday!

2009-09-11T00:03:00.002+02:00

No me puc entretenir per escriure perquè no tinc temps, me sap greu, però tu ja saps que t'estiiim i que ets el meu incondicional amic!!

Gràcies per cada dia!

Molts d'anys (i cuida't el braç!)

No sé quin títol posar: "retrógrada, intolerant i mezquina"? No mereix ni adjectius!

2009-09-07T23:46:00.003+02:00

El 12 de juny de 1994 Pilar Urbano va escriure el següent al diari El (In)Mundo:

«…Es una aberración contra natura… La cosa no va tanto porque quieran adoptar niños y formar extrañas familias, a base de dos lesbianas o dos maricas, disfrazándose de marido y mujer, y jugando a papás y mamás. No. Es mucho menos sentimental y mucho más pegado al vientre y a la pela. Hablan de convertir las uniones de derecho».

«Empiezan equiparando el matrimonio y la pareja. Y, dentro de esa aleatoria y zoológica cosa llamada la pareja -va de suyo que ahí no hay más que apareamiento- dicen que a efectos civiles y mercantiles da lo mismo que sean un hombre y una mujer, que dos tíos, que dos señoritas… Van por la pela. Se trata de generar derechos: una pensión de viuda para un maricón fiel hasta la muerte; una mensualidad indemnizatoria para la cónyuge machihembra abandonada por el cónyuge marimacho; la herencia del sarasa rico, recomido de sida… Pero, para que el aberrante esperpento cuele, echan mano de la fibra sensible: el derecho a adoptar niños. Hombre, en toda adopción hay una sustitución, una paternidad/maternidad simulada, de ejercicio y no de origen. Pero éstos, además de la simulación, buscan la suplantación y la impostura».

«Dos homosexuales podrán ser un par, por aquello de ser dos, como las alpargatas. Pero nunca serán una pareja. Ni siquiera una yunta. Y por supuesto, jamás un matrimonio. Esa institución (monogámica, heterosexual, formalizada y consensual) o se da entre un varón y una hembra o no se da».

«Sería perverso y pervertidor que un niño, que una niña, se criase en el ambiente enrarecido, enfermizo, deformante, vicioso y tarado de un par de maricones o de lesbianas que fingen ser lo que no son, hacer lo que no hacen y dar lo que no tienen. No hay ni leyes, ni tribunales capaces de trasvestir a una hembra en un padre o a un macho e una madre… P.S.: El homosexual me merece el mayor de los respetos, siempre que sepa apechugar con su desviación, a solas».

Pilar Urbano dixit

SENSE COMENTARIS!

Hoy no me puedo levantar!

2009-08-15T21:23:00.002+02:00

Diumenge musical, ja toca una mica de desconnexió de la rutina. Ballarem i fugirem una estona de la constància estiuenca i acalorada.

L'amor del blanc i el negre

2009-08-08T20:09:00.002+02:00

Vos enllaço un escrit del meu estimat amic Alex. Com podeu comprovar no estic gens connectada i no actualitzo, però així com puc passo i llegeixo alguns blocs, entre d'altres, i de manera prioritària, desert humit, on he trobat un escrit que m'ha encantat, espero que vos agradi:

L'amor del blanc i el negre

Una abraçada estimats!

Calvià vil·la

2009-07-24T20:26:00.005+02:00

Una mica de festa mallorquina!! Molt bona festa mallorquina!

Música, balls i glosadors:

(musiqueta)

(ball)

(gloses)

Santa Carmen

2009-07-16T21:51:00.003+02:00

Avui he començat el dia estranyada. Ja ben dematí m'han felicitat i com em passa cada any no sabia de què es tractava. A mesura que passava el matí m'han felicitat dues persones més, i de sobte, quan menys ho esperava m'ha vingut al cap: avui és el meu sant!!! Ohh! Quina alegria! Podria haver estat que la gent demostrés el seu afecte, fins i tot podrien haver-me felicitat simplement perquè són amics meus i estan contents de ser-ho, però no, molt millor que tot això! És el meu sant!! Però com m'he pogut oblidar d'una cosa així??!?! I ara demano disculpes! Sobretot perquè he mantingut contacte amb gent amb la que no en tinc durant tot l'any; també algun que altre missatge m'ha alegrat, gent estimada que m'ha sorprès; com no, la meva mare, no podia faltar, ella és la incondicional, i em demostra que em coneix molt bé sobretot en aquests moments, quan em felicita pel meu sant.

Pel facebook gent desconeguda, d'altres un missatget privat com si realment fos important, missatges al mòbil des de Galícia (l'únic que entenc doncs ha estat una persona mínimament religiosa), d'altres de Catalunya que miren el calendari i diuen "ostres!! Na Carmeta de Mallorca" (jajaja), també dues persones de Palma, molt estimades!! i d'entre elles l'única que ha estat capaç d'evidenciar que felicita només el meu nom!! (i dono les gràcies).

En conclusió, mai m'havia passat, que avui, 16 de juliol, santa Carmen, tanta gent em felicités, sobretot en forma de missatge al mòbil, perquè mira, si em trobes al carrer doncs potser de passada, però tot aquest moviment m'ha sobtat! Tot i això ho agraeixo, doncs he vist que la gent, tot i que sigui pel meu nom, perquè si és amb altre objectiu no obtendran res, es recorda de mi!!

Això sí, torno a repetir, accepto que es feliciti el meu nom, perquè malgrat les felicitacions, de santa en tinc poquet segons els que ja sabeu vosaltres, i perquè a part de l'estimada església, som massa atea com per a que si no em feliciteu, em quedi exactament igual! Doncs si no es per vosaltres avui no hagués recordat que he de cridar la meva religiosa i estimada àvia!

Una abraçada i moltes gràcies a tots i a totes!

40 anys d'Orgull GLTB

2009-07-02T02:40:00.001+02:00

40 AÑOS DE ORGULLO -- GEHITU from Gehitu, Euskal Herriko Lesbiana, on Vimeo.

"Carmen y la cebolla", by Rafi

2009-06-25T01:07:00.004+02:00

I ho ha fet, ho ha publicat. Fa uns dies vam anar a la platja n'Alex, n'Emma i jo, i després em vaig quedar a dinar amb en Rafi. Tenint en compte que he tingut molt present la ceba últimament, vaig intentar canviar la meva relació amb ella, però no va funcionar:

El vídeo a JustRafi.

P.D: tenc molt abandonat el bloc últimament, em sap greu, però quan arribo per aquí simplement la inspiració ha fugit i llavors em fa peresa dedicar-li temps a retrobar-la. Però ja tinc alguna coseta preparada i d'altres pensades, així que tornaré!

Molts d'anys, Pili i Inma!!!

2009-06-16T21:09:00.002+02:00

Dues persones que són super importants en la meva vida. Cap de les dues tenen relació l'una amb l'altra, és a dir, van arribar a la meva vida en diferents moments.

Pili és la meva amiga de l'ànima, amb qui he compartit anys i anys de la meva vida, i amb qui la continuo compartint tot i que la distància ens hagi separat físicament i en certa manera també ens ha separat de moltes maneres, però per mi ella és única i continuarà sent essencial en la meva vida, perquè sense ella la meva vida sofriria un buit i quedaria sense sentit. Sense ella no es podria contar la meva vida.

Per altra banda, està n'Inma, a qui me vaig estimar moltíssim i a qui encara, de manera distinta, continuo estimant, ja que també la distància ens ha separat així com les nostres vides se relacionen amb una altra perspectiva, destacant així una amistat que perdura.

Molts d'anys per a elles!!

Sa comuna de Bunyola

2009-06-14T13:49:00.005+02:00

Una excursió molt bonica!!! Vos la recomano 100%. Però, si és possible, aneu a l'hivern!

Les fotos les trobareu al meu perfil de facebook.

Caminar amb pau. (0:31 s)

Silenci. (0:46 s)

Masclisme

2009-06-12T13:05:00.002+02:00

"Sobreviviré al destino que me arrastra hacia tus pies".

Pantera en libertad de Mónica Naranjo

Com passa amb totes les poesies i cançons, podem adaptar i entendre-les des d'un punt de vista exclusiu i propi. Pantera en libertad parla de la lluita de l'amor i d'una dona amb el càstig de conèixer un home que juga amb la seva submissió. Al manco jo l'entenc així. Aprofitar-se de l'amor per a manipular les dones no és res més que masclisme. I això, malgrat els progressos, continua essent així. Però volia anar a aquest punt, la frase en qüestió que m'ha despertat les ganes de fer aquesta reclamació o apunt. I és que el destí al que es refereix, des del meu punt de vista, al que estem sotmeses, des que naixem per una sèrie de normes socials que tenim interioritzades totes les persones, és el masclisme. Estem abocades a ell. Tot es mou en cercles i construïm societat en base a ell. Detalls mínims, alguns que es veuen i d'altres que no, sobre alguns et titllen d'extremista i sobre altres tothom lluita. Es tracta de ser conscients de tot això i fer front a aquestes normes que han estat inventades pels que tenien poder, inventades per infravalorar i discriminar al 50% de la societat, inventades en valor d'exclusió i a nivell d'actitud i que ha passat a papers oficials, com els contractes (de treball per exemple) i passant fins i tot per la moral que de vegades esdevé, per a alguns, en llei. Si poc a poc aconseguim conscienciar a tothom podrem, no pensar d'altra manera, que també, sinó actuar, que actuant és com es normalitzen totes aquestes qüestions. I quan dic actuant em refereixo a practicar la normalitat, a viure, en aquest cas les dones, com a persones, i no exclusivament com a dones, amb els nostres pros i contres envers a aquesta discriminació, a viure com volem independentment del sexe, ja que aquest no pot ser el límit de res.

Així doncs, ara per ara sobreviurem a aquest, però alhora estarem lluitant perquè el masclisme deixi d'existir. Entre d'altres coses la cançó diu "sé perdonar, pero soy mujer, respétame", i és que acabi com acabi tot, després d'haver sobreviscut a aquesta gran barbaritat, que encara avui patim, molt ens han de respectar, doncs estem progressant i destaquem cada mínima mostra de masclisme amb ràbia, lluita i reafirmació però, les dones, hem perdonat i continuarem perdonant el masclisme. Ho demostrem cada dia, quan ens aixequem, vivim i deixem viure.

Acúerdate que sé perdonar, pero soy mujer, respétame... Yo vivo en libertad.

Molts d'anys, Paco!

2009-06-11T19:14:00.003+02:00

I avui, el meu estimat amic fa anys!! Ara pot comptar un més d'adult! Aquests dies està fent la selectivitat i n'estic segura que ja la té aprovada, doncs s'ha preparat durant aquestes dues setmanes des que va acabar el curs preparant-la. Molta organització, les hores suficients davant els apunts i intel·ligència faran d'aquest noi un pre-universitari d'aquí a no res. I el millor!: amb 18 anys!!!!!

Una abraçada i salut!

HOME

2009-06-05T16:42:00.003+02:00

HOME se compone de imágenes aéreas que abarcan los temas medioambientales más importantes, diciéndonos a la vez que aún existen soluciones. Se estrenará el 5 de Junio 2009 en todo el planeta y en todos los formatos. El objetivo es llegar a la audiencia más amplia posible y convencernos sobre nuestra responsabilidad individual y colectiva hacia el planeta.

El 5 de Junio 2009 todos tenemos una cita con el planeta.

AQUÍ LA PEL·LÍCULA! (1h 33min)

De dones i àngels!

2009-06-02T00:26:00.002+02:00

Un bon relat d'un gran amic. Una idea original i escrit amb una tendresa infinita i poètica! Un relat, per mi, espectacular!

De mujeres y ángeles

Mereix la pena. Gràcies Àlex Moreno per aquest gran relat.

Salut!

Dels errors se n'aprèn

2009-06-01T18:31:00.004+02:00

Ahir vaig caure en la trampa. Vaig caure com ratolí manipulat, esperant trobar i sortir-se amb la seva fita: el menjar. Vaig pecar d'innocència o potser podria dir d'ignorància, tot i que la innocència em salvaria més.

De l'(In)Mundo no en sé res, o ho sé tot, doncs conec que llegir els seus articles és llegir l'art de la mentida i la manipulació, i a sapiència renego d'ell. No em vull alimentar de la barbaritat i l'engany. I de l'Última Hora conec notícies concretes, lletres de passada i sobretot l'he qualificat sempre de catastrofista i amarillista. Però ahir no hi vaig pensar, no vaig pensar que aquesta notícia era fruit del morbo, era fruit de la informació contada a mitges i vaig dir la meva en alt.

La notícia deia que a una alumna de l'institut d'Andratx no la van deixar entrar perquè anava molt "ligera" de roba. El meu error va ser precipitar-me, deixar-me endur pel que ells volien: el missatge ràpid i corrupte. Jo vaig llegir dins del meu cap l'aberració que avui dia es puguin qüestionar aquestes coses, vaig llegir dins meu la indignació que sofreixen les noies perquè simplement duguem els braços i les cames destapades. Però la notícia no deia això, deia exactament: morbo! Sí, això que jo sabia d'abans ho vaig deixar passar i vaig llegir malament el missatge. Així que la meva opinió surt al diari Última Hora resumida en dues línies. Opinió, la meva, que no es pot argumentar mai tan resumidament.

M'explico. Jo he passejat pels passadissos d'un institut, a l'igual que molts d'altres joves, i sempre he tingut la queixa en la boca respecte aquest tema. I vos puc assegurar que som molt estricta. Tacons, maquillatge, ensenyar roba interior (generalment el tanga) dins de l'institut és excessiu i fins i tot diria que intolerant. Però, podem obrir una altra línia de batalla que ningú vol tocar i fer veure que no té res a veure: el masclisme. Els nois no sofreixen aquesta discriminació respecte la roba. Ells també van amb tirants i amb pantalons curtets, i ensenyen roba interior. Però mai sorgeixen aquests problemes. Així doncs la meva opinió recorre un límit que cal distingir i que no és fàcil de captar. S'hauria d'aclarir fins a quin punt un escot és incorrecte i d'on sorgeix la idea que anar tapada és més correcte que anar destapada. Vull dir, hi ha un límit, el problema no és anar destapada, sinó no complir les normes del centre, un centre educatiu requereix respecte i sobretot està dedicat, lògicament, a l'ensenyança. Cal separar, però, també, si aquestes normes es basen en la institució oficial que és el centre o bé en unes normes morals que mai haurien de sorgir d'entre la societat, ja que provenen d'una moral escrita per l'església, institució a la que s'acudeix voluntàriament (i recordo, 100% masclista). Hem de distingir entre llibertat d'expressió (anar d'una o d'altra manera vestits) i anar com doni la gana. N'hi ha diferència. Hi ha normes, organització i s'han de respectar.

Així doncs, la meva opinió del diari ha estat que estic a favor de la menor ja que avui dia no s'han de plantejar aquests temes, que som lliures d'anar vestits com vulguem sempre i quan no es falti el respecte a ningú (en aquest cas el centre). I continuo pensant el mateix; crec que només he comés un error, dir que estic a favor de la menor. No estic a favor d'ella, estic a favor de tot l'altre que he dit. Però no puc defensar o no l'al·lota, doncs jo no sé si anava o no correctament vestida.

El que sí sé cert és que l'error que he comés ha estat donar de menjar a la notícia barata i morbosa que no mereix la meva opinió. Ara reflexiono i n'aprenc.

P.D: I el més fort i el que més demostra a quin bàndol juga el diari: hauríem d'haver sortit els voluntaris de la plataforma PROTEMAR, amb unes companyes meves de joventuts socialistes i jo, perquè havíem netejat les coves que hi ha a la platja del mag. I sabeu què? No ha sortit! Indignant! (potser sortirà un altre dia, no ho sé, només espero que surti...)

Caiguda lliure

2009-05-31T03:13:00.003+02:00

Per un moment he pensat que ja s'havia acabat, que no havia de tornar enrere, que avui començava tot de zero. Però quan l'objectivitat guanya i la realitat és l'única perspectiva amb la que mirar, te n'adones que algunes decisions passen factura just en l'instant més fràgil, que no sempre és el més evident. Tan lluny queda tot de ser el que vols que només queda anar apropant-se sense èxit si cada vegada que toques el cel et deixes caure.

Què serà el que em fa voler somniar amb volar i no començar a fer-ho?

"Sin complejos"? Un poca vergonya!

2009-05-24T14:02:00.003+02:00

Recentment ha sortit al dBalears un article en què s'evidencia que l'alcalde que tenim a Calvià no mereix estar on està, ocupant un lloc on se suposa ens representa i que l'únic que fa és crear conflicte i guanyar vots fent demagògia i fent creure a la gent que existeix un problema que en realitat no existeix. A Calvià patim des de fa anys la desinformació i sobretot la mancança de contacte amb la realitat, docns Calvià va ser i és el refugi, la casa, de molta gent que no ha nescut a Mallorca. Així, rere anys i anys que han passat, ens hem acostumat a que ens donin la possibilitat de creure que es pot fer el que aquest senyor "sin complejos" fa. I ara que ha conseguit crear un conflicte on, si més no, un dels llocs on no existeix cap conflicte lingüístic, doncs aquí només conviu el castellà. Finalment han hagut reaccions i Calvià per la llengua i PSIB demanen la dimissió de la regidora d'Educació, un altra implicada en tot aquest cas. Una altra reacció important, la de n'Antoni Manchado, líder del PSIB Calvià i cap de l'oposició:

Una verguenza ilegal de Delgado y su equipo

Delgado contrató en 2003, cuando consiguió la mayoría absoluta, a sus amigos. Decir que lo hizo para gestionar el Ayuntamiento, sería inexacto, porque algun@s no sirven para eso, pero, en cualquier caso les colocó en puestos directivos, lo que les obliga a trabajar para los intereses de los calvianers y calvianeres. Y eso es precisamente lo que no hacen, y me sirve el ejemplo de esta semana para explicarlo y para demostrar lo que venimos diciendo desde la oposición, siempre que tenemos oportunidad.

Pues bien, uno de los amigos contratados en el club de los 50.000 €/año, fue Jorge Campos, presidente del ultraliberal Círculo Balear. Ese personaje lleva dos años sin poder demostrar que ha hecho para justificar su sueldo y como el alcalde le habrá pedido acción, se ha puesto las pilas y ha convocado una manifestación para abundar en los argumentos y las tesis ultramontan@s de Delgado sobre la lengua. Si no lo he dicho antes, que creo que sí, mi opinión es que jugar a enfrentar a las personas en función de la lengua que usen, es de lo mas antodemocrático que se me ocurre, así que las manifestaciones para eso son deleznables. Pero al margen de eso, de la calidad de la manifestación, está el hecho de que Campos, con 100.000 euros cobrados en estos dos últimos años de dinero nuestro, se dedique exclusivamente a montarla.

Además, para movilizar a padres y madres de las escuelas de Calvià, la concejala de Educación, la gerente del Institut Municipal d’Educació i Biblioteques (o serà en castellano?) Isabel Bonet y uno de los técnicos Javier Tascón (militante del PP) se han dedicado en las últimas semanas a visitar a los equipos directivos de los Centros (que se han mantenido al margen) y a las AMIPAS (algunas también) en jornada laboral, con sueldo público, a prometerles que l@s que quieran ir a la mani el sábado que viene, podrán hacerlo en autocares pagados por el Ayuntamiento.

Todo junto una vergüenza y una ilegalidad, porque con dinero público se están financiando actividades personales e intereses de una organización privada, al servicio de la ambición del alcalde.

Es necesario y urgente que dimitan o sean cesados Esperanza Català, concejala de Educación, Jorge Campos e Isabel Bonet y que sea abra un expediente sancionador a Javier Tascón como funcionario.

Original de Antoni Manchado.

Així, tanco aquest tema amb la total evidència dels que no fan feina i que el que "no fan" ho fan malament.

P.D: un aclariment pels que no són de Calvià: "sin complejos" va ser el lema de la seva campanya durant les eleccions. Ho demostra molt bé cada dia que no té complexes.

Els calvianers no entenen de llengua

2009-05-21T15:42:00.005+02:00

Com sempre els calvianers anant en contra de la terra que els acull. Es nota i estic convençuda que no han sortit de la seva Calvià estimada. Si així fos s'adonarien que els mallorquins estimen la seva llengua i també, i molt important, que saben perfectament, per obligació, la llengua castellana! Aquests calvianers, que encara que no creguin que Calvià pertany a Mallorca, a les Illes, no han entès que la llengua pròpia de les Illes és la llengua catalana. I sincerament, arribo a entendre-ho, sobretot per la capacitat que tenen alguns batlles en fer demagògia i fer arribar a tothom que el català s'està imposant i així guanyant vots en les eleccions basats en política lingüística falsa.

Quan parlo d'aquestes coses i em pregunto com és que la gent no entén això, em fan ganes de plorar. És tan difícil entendre que històricament i tradicional cada territori té una llengua pròpia?? És tan difícil entendre que cadascú pot parlar la llengua que vulgui, que per això és seva i hi té tot el dret, però que a les institucions del territori en qüestió ha de prevaler la llengua pròpia!? És tan difícil d'entendre que encara que la gent vengui de la pròpia Espanya ha de tenir uns mínims de llengua que no és el castellà perquè la llengua pròpia de les Illes és el català? És tan difícil d'entendre que aquests calvianers que van a la manifestació convocada pel PP en contra de la llengua catalana dia 30 de maig el que fan es que tots els catalanoparlants hagin de continuar prenent una llengua que no és la seva alhora que ells es queixen d'això??? És tan difícil d'entendre que els tenen enganyats, que mai han hagut de canviar de llengua i els diuen que sí i ells s'ho creuen? És tan difícil d'entendre que és un absurd inútil defensar la idea de l'elecció de l'idioma tenint en compte que la llengua pròpia és el català!!??!?!? És tan difícil d'entendre que encara que estiguem a Espanya la llengua pròpia de les Illes continua essent el català?

Per favor, atureu-vos a pensar, i pensau-lo a la inversa! Què passaria si pel que sigui els catalanoparlants haguessin d'immigrar a qualsevol territori on la llengua pròpia sigui el castellà??? No hauria elecció, ni mescla, ni "bilingüisme", només hi valdria, lògicament, el castellà.

P.D: i tot això ho diu una castellanoparlant...

Una xiulada molt xiulada

2009-05-20T09:54:00.004+02:00

Ja n'estic cansada dels comentaris inútils sobre la xiulada que es va produir a la final de la Copa del Rei dirigida al Rei i a l'himne espanyols.

Entre moltes coses he arribat a sentir que els independentistes som uns nazis, passant també per dir que la xiulada ha estat una falta de respecte. Es veu que alguns sectors espanyols els ha dolgut la realitat, potser és que no l'han volgut ni veure ni creure mai al llarg dels anys. Però tot i així, aquest fet es preveia, i fins i tot es podia llegir dia a dia que les campanyes per la xiulada tenien èxit i ningú no va dir res. I què esperen? Que no passem factura? Fins i tot els no-independentistes senten Catalunya molt seva i volen el millor pel seu país, sentiment que els dóna la lògica possibilitat de sentir que Espanya no ha tractat molt bé el seu país, si més no en alguns aspectes.

Un altre tema que no han deixat estar els inconscients espanyolistes, al manco sí ignorants, és aquell en què surt la magnífica idea de pensar que si tant de rebuig sentim per la corona, com és que participem a la Copa del Rei. En primer lloc, nosaltres som els primers que estem en continua lluita per crear-hi les seleccions catalana i basca, cosa que la federació espanyola ens ha negat des de sempre. Per altra banda, els recordo que hi ha una llei que diu que els jugadors, tots, els catalans i bascos també, estan obligats a jugar a la selecció espanyola, per una banda, i a jugar aquesta Copa del Rei com totes les altres competicions que comporta la lliga espanyola.

I finalment, i aquesta opinió ja és típica: no hem de barrejar esport amb política. Doncs comenceu per llevar "Rei" de la copa. Tanmateix, abans era "Generalíssim", ara "Rei", i si estiguéssim a una república seria "República". Així doncs, ells el mesclen, l'esport amb la política, doncs segons la situació política va variant el nom d'aquesta copa. Però tampoc no oblidem que nosaltres portem la nostra estelada, però ells contínuament porten l'espanyola i si no mireu un partit des Madrid al Bernabeu. O millor, podreu trobar Espanya sencera amb tot el que el seu nom comporta, dins de l'Ono Estadi (Mallorca), on diumenge, en venir el Barcelona, els sectors més radicals (i d'altres no tant) van estar cantant durant tot el partit l'himne espanyol envoltats de banderes espanyoles (foto a la dreta), o frases tan maques com "som mallorquins, no catalans", cosa de la qual em vaig aturar a pensar quan els catalans han dit que els mallorquins no siguem mallorquins.

Així, igual que es xiula a l'àrbitre, als jugadors, s'escolten insults constantment (cosa que odiï), i dins dels equips hi ha diferents posicions ideològiques i partidistes entre els jugadors i les direccions, tan legítim és ser espanyol com català, republicà o monàrquic, i igual de legítim és donar a conèixer la teva protesta, com a acte purament democràtic, davant el millor i major exemple de desigualtat en qualsevol àmbit parlant: la monarquia!

El normal és que hagi passat així que els que han donat importància al fet han estat els sectors espanyolistes amb crítiques i opinions absurdes. Ara, palpeu la realitat!

Salut!

Es PP en contra de la igualtat

2009-05-18T23:11:00.003+02:00

EL PP FRENA LA LLUITA CONTRA LA HOMOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

El Partit Popular va votar en contra d’una directiva d’igualtat de tracte al Parlament Europeu. Amb aquest fet es confirma que tenim la dreta més reaccionària de tota Europa i impedeixen que la ciutadania lluiti contra la homofòbia i la transfòbia.

Necessitam que de les properes Eleccions Europees sorgeixi una majoria de progrés i que sigui la vertadera lluita contra qualsevol tipus de discriminació. Polítics com Aznar, Mayor Oreja i Rajoy només representen el retrocés de la nostra societat. Una societat que és mereix més justícia, més llibertat, més solidaritat i més igualtat.

Però, el Partit Popular es contradiu. A Espanya voten a favor d’iniciatives del PSOE que defensen el col•lectiu LGTB. En contra, a Europa actuen d’una manera discriminatòria i reaccionària.

Original de xq som UE

El PP contraataca la cadena per la llengua

2009-05-17T04:42:00.003+02:00

Uns 180 ciutadans donen suport a la manifestació de Círculo Balear

El Círculo Balear ha convocat una manifestació per al pròxim 30 de maig a Palma per protestar contra la "vulneració" dels drets i llibertats lingüístics i reivindicar la lliure elecció de l'idioma en l'educació, que fins ara ha estat recolzada per un total de 183 ciutadans. El president del Cercle, Jorge Campos, pensa que serà una concentració "multitudinària" a la qual se sumin "els partits constitucionalistes i tots els ciutadans que creen en la llibertat i la tolerància", ha dit. Clar que de 183 a 20.000 -reunits per la cadena humana "Drets per la llengua"- hi ha uns cutadans més o manco mé, però bé ja es vorà que opinen els mallorquins, encara que sembla clar.

Original de Tribuna Mallorca

Nosaltres érem 20.000, ells, de moment, 183. Mallorca decideix!!

Una altra jugada dels TIB

2009-05-16T03:18:00.002+02:00

Avui ha tornat a passar. Però com que ja m'ha passat moltes vegades, a jo i a tota la gent de Calvià, m'he assegut tranquil·lament a sa parada i he esperat. He esperat a que arribés el bus següent, ja que jo vaig arribar d'hora per agafar-lo i no va passar, i el següent passava a la mitja hora i tampoc no va passar, i finalment el vaig agafar a una hora que no era la seva. El més divertit ha estat que van venir dos de seguits. Conclusió: 50minuts a sa parada.

Duc uns 6 anys agafant es bus i mai he pogut estar, ja no contenta, sinó tranquil·la, pel servei de busos de Calvià. M'he passat hores i hores tirada a ses parades, m'he barallat amb es conductors, que ben bé sé que no tenen sa culpa, tot i que la tenen en altres coses. Un recorregut de 5 minuts en cotxe esdevé d'una hora amb es bus, conseqüència de la mancança d'autobusos que hi ha al carrer, horaris que, a part que s'incompleixen, estan fets per a gent amb temps, bàsicament perquè per anar-hi a qualsevol lloc, tot i que sigui a un lloc situat a 4km d'un altre, necessites com a mínim mitja hora per arribar-hi i això si tens sort que s'ajusti amb l'hora a la que has d'arribar a nes lloc. El Toro, Son Ferrer, Magalluf i Palmanova sofrim el fet de no poder estar malalts a segons quines hores ja que l'únic bus que hi passa per Son Dureta en determinades hores, en concret a les 2 i a les 7, no passa, és a dir n'hi ha un interval de dues hores sense bus, ja que aquest bus passa cada hora, una mica també increïble. Després Andraitx, Paguera i Santa Ponça sofreixen un altre fet, i és que el bus directe a Palma (autovia) només els deixa o a un d'aquests tres llocs o a Palma, per anar-hi a un altre indret de Calvià necessiten com a mínim unes 2 hores ja que només tenen un bus, que és el que fa el recorregut més llarg, ja que excepte per l'autovia, passa per tots els pobles de Calvià que queden pegant a la mar fins arribar a Palma.

Podria continuar però això és una tortura per llegir-ho, més encara és sofrir-ho tots els dies. És una vergonya. Conductors maleducats, dèspotes, en gran majoria, pocs busos i horaris increïbles en un sentit del tot negatiu.

Què passa? És un servei públic dirigit per una empresa privada que no ens permet cap marge de moviment o queixa. Així la meva idea de recollida de signatures quedarà guardada en un calaix fins que algú em digui "fes-ho i ja està, potser tindrà repercussions".

I per acabar he de dir que avui estic més indignada que de costum. Som partidària de l'organització de parades, però ho som per a que no hagi desorganització, és a dir si es fa qualsevol altra cosa que se surti de l'organització establerta però que no desorganitzi em sembla beníssim, i no pot ser que una senyora hagi suplicat per favor que l'agafés es bus quan estava totalment aturat a una cua de cotxes i amb sa parada a tan sols uns metres més enrere, i que aquesta s'hagi quedat en terra. És intolerable! Hem d'utilitzar es cap i no està fora de lògica el que ha fet aquesta senyora en arribar tard, i jo també ho he fet i córrer darrere ells, però nosaltres ja ens hem cansat d'esperar asseguts i la flexibilitat hauria de ser per part de tots, jo entenc que sou un vehicle i podeu fer tard i vosaltres heu d'entendre que ens podeu agafar en es camí si arribem tard i fins i tot si hi esteu de passada.

Els TIB també estan en crisi; més bé diria són crisi. Des que van néixer fins ara han canviat es color dels busos i n'han comprat de nous, però sempre tot ha funcionat de la mateixa manera: malament!

Molts d'anys, Lucía!

2009-05-14T02:38:00.001+02:00

Avui, 13 de maig de 2009, fa 7 anys que la meva neboda va néixer!

Firó de Sóller 09

2009-05-12T19:30:00.008+02:00

Després de tota una batalla pel port de Sóller, en les diferents platges, a la plaça, i després que els cristians aconseguiren guanyar als sarraïns, el capità Angelats fa el seu discurs:

(no s'escolta bé ja que els bandolers no varen aturar de fer renou)

El final del vídeo el millor:
Visca Sóller! Visca!!
Visca Mallorca! Visca!!
Visca es Firó! Visca!!

I finalment vam cantar la Balanguera tots plegats i va ser molt emocionant! Perdoneu si es mou molt la càmera però hi estava pujada, amb un peu a un gerro que envolta un arbre, i amb l'altre a un banc i havia de fer una mica d'equilibri. Però el resultat mereix la pena:

No vos ho podeu perdre, l'anterior encara, però aquest no! xD
Ah! i hi surto un segonet al final del vídeo...

I ara, amb la producció d'una servidora i amb tot l'afecte del món, vos deixo amb un muntatge amb les fotos des Firó, i com que no he trobat una cançó adient he tornat a posar la Balanguera de na Maria del Mar Bonet:

Visca es Firó de Sóller!!

Mallorca. Un viatge a l'interior

2009-05-12T18:51:00.002+02:00

Mirada d'ocell (2n moviment)

T'estim perquè existeixes (3r moviment)

Sempre que veig la mar (4rt moviment)

Música: Joan Martorell
Orquestra Simfònica de les Illes Balears
Director: Joan Company
Piano: Joan Martorell
Actriu: Vicenta Ndongo

Cadena Humana per la Llengua!

2009-05-10T18:04:00.009+02:00

Estem d'enhorabona tots els que vam participar ahir a la cadena humana per la llengua. Va tenir esperit de festa reivindicativa, a part de ser-hi molt nombrosa!!
En arribar a Plaça Espanya, jo tota sola, vaig començar a veure banderes taronges, que representaven l'Obra Cultural Balear amb el seu escut. Vam caminar sota el lema "Drets per la llengua". També, com no, moltes estelades, que jo, malauradament, sota la pressa d'arribar d'Inca, dutxar-me i agafar el bus, vaig oblidar.
Finalment d'entre tota la gentada que hi havia, impressionant, em vaig trobar amb en Joan Lladó amb qui vaig fer una mica de trajecte. I ell mateix va ser qui em va presentar na Cathy Sweeney. Sabia que hi hauria gent que conec, gent que vaig intentar trobar amb la mirada, però va ser impossible, excepte ja a final d'acte que em vaig trobar amb n'Àngels, que sota la complicitat de la sapiència de ser-hi presents vam estar preparades per trobar-nos.

Com no, jo anava carregada de la meva inseparable càmera:
En primer lloc vos deixo amb la cançó que vam sentir durant tota la manifestació a mans dels xeremiers just acabada la marxa:
2:24

No volem ser una regió d'Espanya,
no volem ser un país ocupat!
Volem volem volem, volem la independència...
volem volem volem, Països Catalans!!

I acabada la marxa i arribades les dues nines dels drets per la llengua -el símbol de l'acte- fins l'escenari, vam continuar l'acte amb en Macià Ferrer, un infermer i glosador que ens va deixar impressionats amb les seves gloses. Finalment es va llegir el manifest:
9:57

I després d'això el president d'Obra Cultural Balear, en Jaume Mateu, va delectar-nos amb unes paraules (vaig tenir problemes tècnics que no em van permetre gravar el final del seu discurs):
5:36

L'acte va acabar amb la cantada de la Balanguera en què, podem dir, tots vam ser partícips:
2:01

I per a poder ensenyar-vos tota la gentada que hi havia, la cadena i la marxa humana, he preparat un vídeo-muntatge molt ràpidament amb les fotos que vaig fer-hi (i finalment he hagut de penjar els vídeos per separat, perquè el programa amb què he fet el muntatge, per motius de format, no em deixava pujar-los). L'he acompanyat amb la Balanguera, la versió de na Maria del Mar Bonet. Espero que us agradi:
2:54

Després d'un dia i mig preparant l'entrada, ja que els vídeos han trigat en pujar-s'hi, espero que us agradi i sobretot que pugueu gaudir, encara que sigui mínimament, del que va ser aquesta magnífica cadena humana per la llengua!!

Salut!

9 de maig, dia d'Europa!

2009-05-10T12:21:00.003+02:00

Ahir, dissabte, dia 9 de maig, les joventuts vam estar a Inca, sota un sol ofegador, organitzant l'acte que es va dur a terme. Rebíem a en Ramon Jáuregui, segon a les llistes del PSOE per a les eleccions europees. També hi van ser-hi presents na Teresa Riera, candidata socialista de les Illes, na Francina Armengol i en Francesc Antich.

Tot i que ho vam passar molt malament gràcies a la calor -ofegant!- des de ben prest, va ser un dia genial, en què es varen congregar finalment unes 500 persones. Els joves, finalment, vam estar dinant la fideuà sota l'única i petita carpa que hi havia després de vendre tots els tiquets i repartint gorres (els moments de repartiment de gorres els millors sense dubte!, increïble els senyors i les senyores que venien quasi atacant-nos per aconseguir-les, i si no d'altres que eren molt simpàtics!).

I en quant a la intervenció d'en Jáuregui i amb la mateixa opinió que alguns companys que hi érem per allà, massa Patxi López, massa Obama i gens Illes, sense dir massa conjunt espanyol! Crec, i potser m'equivoco, que havent fet l'acte a les Illes hauria d'haver centrat el discurs en les repercussions que tenen les decisions d'Europa a les Illes, tot i que entenc que el que volia reflectir era el canvi al que tant fan referència (dels quals, d'alguns, no estic molt orgullosa).

Però en general, l'acte va estar molt bé i vam passar una bona estona!

Calvianers!

I després d'Inca a Palma, a la Cadena Humana per la llengua, havent passat primer per casa per dutxar-me (estava del tot bruta)! Una manifestació amb esperit de festa i amb una gentada impressionant!! Vaig trobar en Joan Lladó, president d'Esquerra Republicana de les Illes, amb qui vaig estar una estoneta, i em va presentar na Cathy Sweeney, candidata d'Esquerra-Illes Balears i Pitiüses a les eleccions europees.
Però més endavant faré una entrada tractant la cadena humana per la llengua amb fotos i vídeos inclosos!

Salut!!

Cadena humana per la llengua!

2009-05-08T11:05:00.014+02:00

La Cadena Humana per la Llengua organitzada per l'Obra Cultural Balear el proper dissabte, 9 de maig, a Palma sota el lema "Drets per la Llengua", inclourà diferents activitats de caràcter lúdic. El recorregut serà el següent: plaça d'Espanya, carrer de Sant Miquel, plaça Major, carrer Colom, Cort i carrer del Palau Reial. L'entitat ha convocat persones de diversos sectors socials perquè es concentrin a les 18.00 hores a diferents punts de l'itinerari. El principal serà a la plaça d'Espanya, on l'entitat ha convidat a participar el gruix de la ciutadania. El carrer de Sant Miquel, davant l'església, serà el lloc on es concentraran els més joves. La plaça Major de Palma serà l'espai triat pel món de la cultura popular. Precisament, en aquest indret, a les 17.00 hores començarà una gran ballada popular amb els grups Sarau Alcudienc i Música Nostra. El quart espai de concentració serà Cort, on estan convocats dos col•lectius diferents: els nous mallorquins, persones d'arreu del món que s'han volgut sumar a la cadena humana per donar suport al procés de recuperació lingüística; i les famílies amb fills, que participaran des de les 17.00 hores a la festa infantil amenitzada per Cucorba.

Els participants a la Cadena Humana s'aniran passant, de mà en mà, el manifest que es llegirà al final. La Cadena serà precedida per un cercavila format per un centenar de xeremiers i pel grup Els sonadors del vuit. El punt final serà un escenari situat al carrer del Palau Reial, davant el Parlament de les Illes Balear, on es llegirà el manifest, que demanarà aprofundir en el procés de normalització lingüística, i hi haurà la cantada de La Balanguera.

L'entitat convida tota la ciutadania mallorquina a participar a l'activitat amb la família i els amics. La Cadena Humana serà alhora festiva i reivindicativa, com és habitual en les mobilitzacions de l'OCB.

Original d'Obra Cultural Balear

Més informació a Drets per la llengua.

Eufòria

2009-05-06T23:16:00.002+02:00

Eufòria, eufòria, eufòria...

Mai en la meva vida, ni tan sols quan jo era jugadora, he sentit un instant com el que he sentit avui mirant futbol, mai. I per això mateix, i per d'altres coses, no canviaria mai aquest instant, per res.

Sí, ni jo mateixa entenc com el futbol pot moure masses, no ho entenc, però ho sento. Els sentiments són il·lògics, així que simplement ens conformem amb adonar-nos que els sentim. No parlo del partit, no parlo dels minuts a contrarellotge, no. Parlo de l'instant. Un instant en què l'eufòria ha estat l'únic adjectiu que ens podia descriure, l'únic que sentíem, l'únic en què pensàvem. Eufòria per un instant, tot sabent que arribarem a casa i pensarem ens els afers, en els problemes o en què haurem de fer demà, però tot sent conscients que l'instant, el d'eufòria, és nostre i ningú mai ens el podrà robar. I recordarem com l'instant va ser dedicat només a ell mateix. Perquè el cambrer també va cridar amb nosaltres, perquè n'Alex i jo vam creuar mirades, perquè tots els altres sentien tant com nosaltres l'eufòria.

Un instant que té com a destí Roma. No parlo del partit, no parlo de resultats, parlo d'un instant eufòric.

Camins

2009-05-06T01:57:00.005+02:00

M'encanta!!
Vos deixo amb una de les tantes cançons populars dels Obrint pas, una meravella de cançó! Aquests valencians m'han arribat al cor amb el seu últim disc Benvingut al Paradís.

CAMINS; Obrint pas i Pep Gimeno ("Botifarra")

P.D: He de destacar que és la tercera cançó que té com a referència el concepte de camí i que m'agrada d'una manera molt especial, és a dir, d'una manera destacable. En primer lloc va ser Camins de Sopa de Cabra, després va venir El camí de Sanjosex i finalment els camins d'aquesta entrada.

La infelicitat

2009-05-04T20:55:00.004+02:00

"La infelicitat és mil vegades més poderosa (que la felicitat). El plaer que experimentem amb l'adveniment d'algú no és res comparat amb el dolor que podem arribar a sentir per la seva pèrdua."

Del llibre Set dones i un home sol, de Víctor Alexandre.

I quan he llegit això he reflexionat: "I quina raó que té..." És una cosa que mai m'havia plantejat, però ara que m'ho ha plantejat aquest llibre, tot d'una que m'ho ha deixat caure m'ha vingut al cap aquest pensament. No sé si té raó o potser depen de les circumstàncies, però el dolor és el que ens fa adonar-nos del que realment estem perdent.

Oi que sí?

Blocs i blocaires!

2009-04-29T19:55:00.003+02:00

Ja fa molt de temps que hi penso en aquesta entrada, però sempre hi havia una altra cosa que fer, o simplement m'hi ficava dins d'aquest mon dels blocs i no ho deia en veu alta. Sí, perquè vull parlar d'aquest bloc, dels vostres blocs, de tots els blocs. Quan parlem d'ells, parlem de persones. Si ens interessa el que llegim, ens interessa ni que sigui una mínima part de la persona que ho redacta dia a dia. Tracti del tema que es tracti, o sigui la cançó que sigui la que trobem i escoltem dins del bloc, el que fem és conèixer una part de la persona que n'hi ha al darrere. Quan s'aconsegueix arribar mitjançant lletres, música, imatges, als lectors, significa que ens unim a ells. Aquesta finestra és un cúmul de sensacions, explicacions, opinions, debats, sentiments, empipaments també, pot ser tot, perquè surt de dintre nostre. Pot ser una mirada, pot ser una caiguda, pot ser una notícia, pot ser fins i tot un color, pot ser un mirall, pot ser aprenentatge, pot ser reflexions, pot ser coneixement, humor, lluita, alegria, de vegades arriba a ser-hi només una web, però aquí estem tots a la mateixa alçada, tots tenim que dir la nostra, mirem per nosaltres, ens comportem de manera individualista, cercant dins del nostre cap, del nostre cor, o ni que sigui cercant al nostre voltant, però amb la intenció d'unir-nos al món d'una manera equilibrada. Sabent que les nostres lletres van dirigides al col·lectiu. Aquí es pot escollir. Aquí trobem sinceritat. Perquè fins el que vol enganyar ens és sincer perquè ens diu que és un mentider.

Amics, és increïble, aquesta finestra em permet agafar afecte a d'altres persones perquè ens comuniquem. Aquesta finestra ha fet possible que em comuniqui amb els amics dels meus amics. I també que els meus amics, alguns que ni tan sols s'han dirigit mai la paraula, hagin tingut complicitat ni que sigui només en un tema en concret. Ens podem comunicar amb gent que es troba a molts quilòmetres de nosaltres. Gent nova. O gent que hi era abans.

Aquesta finestra ens permet ser, quan escrivim (destaco quan escrivim, perquè és molt millor tractar amb la gent, però quan escrivim...) ser una mica més humans.

Aquesta finestra ha fet que pugui comunicar-me amb mi mateixa.

Salut!

P.D: Rafi, ahir em vaig oblidar de fer-ho. Ho sento. Per cert, hauries de pensar en fer un croquis per totes les relacions blocaires que hem compartit, com el croquis de n'Alex, n'Emma i nosaltres. =) T'estim feo.

LIFE

2009-04-27T22:08:00.002+02:00

Playing For Change: Peace Through Music

Per favor, mireu el vídeo. Estic convençuda que amb el vídeo que tinc amb el títol del bloc i aquest, encara que sigui només per un instant, sereu més feliços:

Descontrol

2009-04-27T02:04:00.006+02:00

És tard, i què? Necessit aquests minuts en què no faig res més que pensar. Tan sols reflexiono. Ja res té sentit. El descontrol ha superat aparences i horaris. Avança un futur mediocre, en què bàsicament arribar-hi significarà tornar enrere una altra vegada. El descontrol va ser un experiment de la meva inconsciència, mentre que la consciència li deia llibertat. La llibertat esdevé descontrol quan en realitat no estàs fent tot allò que vols, sinó més bé deixar de fer tot el que no vols, i que malauradament són coses que s'han de fer. Per tant, s'arriba a la conclusió que continues al mateix punt però amb tot el teu voltant fora de si, amb tot el teu voltant fora de l'abast de les teves mans: la teva realitat descontrolada.

Homosexuals i transsexuals durant el franquisme

2009-04-25T15:38:00.003+02:00

El libro “Homosexuales y Transexuales. Los otros represariados y discriminados del franquismo, desde la memoria histórica” fue presentado el pasado martes en el Ayuntamiento de Barcelona, en el marco de una iniciativa que busca iluminar con testimonios los padecimientos que miles de miembros del colectivo LGTB sufrieron durante décadas.

El presidente del Grup d´Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG), José Benito Eres resumió el clima de la época al declarar que “los homosexuales eran peligrosos sociales para el Estado, pecadores para la Iglesia, enfermos para la medicina y escoria para la ciudadanía".

La obra, coordinada por Eres y Carlos Villagrasa, profesor de derecho civil de la Universitat de Barcelona, ha sido elaborada a partir de aportaciones académicas y profesionales e incluye las vivencias de las víctimas. Fue presentado en el altillo del Cafè de l'Òpera, antiguo punto de encuentro clandestino. "En España se ha dado poca importancia a la persecución de los homosexuales", afirmó Villagrasa. El colectivo lamenta que hasta el momento "solo existan un par de documentales, dos historias noveladas y algunos estudios académicos". "Todavía no hemos roto el silencio", dijo Eres.

Uno de los capítulos más destacados es el del historiador Víctor Manuel Bedoya, quien ha logrado acceder a los archivos policiales, judiciales y penitenciarios catalanes de la época y está estudiando los mecanismos represivos ejercidos contra los homosexuales. El libro también habla de la invisibilidad de las mujeres lesbianas durante ese periodo y analiza las conexiones del franquismo y el nazismo. En España se abrieron 50.000 expedientes y 5.000 fichas policiales a personas por su orientación sexual y, según Eres, hay documentos que acreditan que a algunos arrestados se les practicaron electrochoques y se les hicieron lobotomías como terapia psiquiátrica.

La obra tiene además el mérito de que por primera vez se ponen elementos en común entre el franquismo y el nazismo (a cargo de Jean Le Bitox). También, por primera vez se habla de la mujer lesbiana bajo el franquismo (a cargo de Thais morales y Raquel Platero).

"Franco murió en 1975, pero ha dejado reminiscencias en nuestra cultura. Actualmente las religiones se han unido en una cruzada contra la homosexualidad. La función de este libro es recordar esta persecución que aún no ha acabado", concluyó Villagrasa.

Original de Universo Gay

L'himne a l'amor

2009-04-24T09:21:00.002+02:00

L'hymne à l'amour_ by Edith Piaf

Edith Piaf L'Hymne à L'Amour English subtitles
Cargado por lightning49

Fantàstica Edith Piaf!!!

Sant Jordi 09

2009-04-23T16:25:00.016+02:00

Escriure ja forma part de mi. Duc fent-lo des que tinc ús de raó, i no serà avui quan decideixi deixar de fer-ho. Ni demà. Sempre m'acompanyen bolígraf i paper, sigui on sigui, a l'hora que sigui. Perquè qualsevol cosa pot inspirar al que escriu.

Normalment escric prosa. Tinc centenars de relats breus, alguns tenen més anys que jo mateixa. Alguna vegada, i segons el dia i la idea, i també la forma en què ho vull transmetre, he acudit a la poesia. Però de manera molt puntual. I sobretot tinc molts primers capítols i cap continuació d'ells, excepte d'un, que vaig poder acabar el segon. Tinc un projecte en marxa amb moltes idees, però sense temps i, a més, sincerament, sense la inspiració necessària per a transmetre-ho tal i com ho vull fer.

Enguany, però, m'he presentat al concurs literari del meu institut amb poesia. Senzillament, vaig intentar triar entre alguns relats que ja tenia fets, i ningú em va convèncer (i això que són meus), i vaig optar per escriure un, que finalment no vaig saber acabar. Així, d'última hora, vaig escollir un poema que havia escrit recentment i d'altre que, si no m'equivoc, en té uns 3 anys. Amb ells he guanyat el 2n premi de poesia:

Sexe

Van jugar a ser foc

i plegades crearen l'incendi.

Es van donar les mans

i també els cossos,

els llavis eren el vent que encén,

i els dits passejaven entre les flames.

Les ombres dibuixaven passió
els tocaments plaer.

Calidesa femenina,

subtil intuïció,

i d'entre el sexe tendre

fugaç unió,

doncs dins del llit són una

i fora d'ell són dos.
Bogeria física

fredor sentimental,

que dins la ignorància que es regalen,

trobem sexe animal.

Dalt, jo amb el premi avui mateix.
A sota, el premi d'enguany amb d'altres.

Bestioles

Senzillament

m'encantes.

De forma buida,

de contingut ple

i de significat realista.

És poesia perquè estàs immersa en el pronom i en el verb.

Encantadora d'animal amb raó,

que la tornes inútil,

ens deixes nus i plens d'animalesa.

A què tens por? Em diuen.

Tinc por de tu.

Por que siguis més gran que la meva vida.

Por que la meva pell caigui al terra en veure't.

Por que els meus ulls siguin transparents

i et diguin el que jo no et dic.

Por que els meus cabells s'estarrufin

en sentir-te callar.

Por que la il·lògica no em deixi contenir-me a tu.

Por que demà et vegi
i exhali el darrer sospir.

Tinc amagats els hàlits que delatarien que ja estic encantada per tu...

Espero que us agradin!

Com sempre, durant l'acte la càmera l'he tinguda en marxa. Com que jo feia les fotos i els vídeos, quan he sortit jo no he pogut gravar-me, però li he donat la càmera al meu gran amic Paco!, que sincerament ha fet dues senyores -desastre- fotos, i si no jutgeu:

[La primera més o manco, però la segona... (sort tinc que així no es veu molt bé la cara, perquè en gran...)]

Però jo a ell sí que l'he gravat, perquè ha guanyat el 1er premi de relat breu en llengua castellana, i he de dir que ha estat el més aplaudit de tots els guanyadors. Jo vaig tenir el privilegi de llegir el seu relat, i sincerament que no el guanyés, el premi, hagués estat sospitós (oi que sí, Paco? Certes persones, un enhorabona de compromís, ejem ejem...;-)) perquè realment és un relat al·lucinant (quan el senyor es decideixi a penjar-lo, l'enllaçaré aquí mateix |ja ho ha publicat xD|). Mentrestant, vos deixo amb el seu moment:

ENHORABONA COMPANY!

P.D: Paco hem d'anar ja! a pel diners, que l'economia no està molt bé. En realitat això és l'important, oi que sí? jajaja!

Sant Jordi pot ser un homenatge al llibre, però es tracta de llegir durant tot l'any. Jo tinc una muntanya de llibres pendents que poc a poc aniré llegint.
També, he de recordar els llibres que ens han regalat amb el concurs. Enguany, a jo, perquè em sembla que a d'altres companys els han regalat uns altres, tinc dos títols: Mirades de fang, de Enrico Mora i Malo; i Poemes en gris, de Manel Marí. I en tinc llegits tots, excepte un, dels que em van regalar d'altres anys, i destaco que el títol del meu bloc prové d'un vers d'un dels llibres que em regalaren l'any passat: La mar negada, de Cristina Salom i Ferrer.

I finalment, ja que som al dia del llibre, vos vull recomanar el llibre que m'estic llegint (entre d'altres, la veritat) i del que estic totalment enganxada i que acabaré de seguida: Veronika decide morir, de Paulo Coelho. (Que per cert, he de donar les gràcies a qui m'ho ha deixat perquè és boníssim. Segurament me'l compri, perquè és digne de tenir-lo a ca meva).

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!!!

Disfressa de persona

2009-04-21T21:00:00.007+02:00

Miro el verd que penja de les reixes. Està borrós. I està borrosa la meva mirada. Nuesa, l'aigua balla al meu cos mentre intento aclarir el límit que separa els colors dels objectes que n'hi ha rere la finestra. Però continuo aquí, intentant desxifrar el meu futur i cridant que ja me'n vaig. Però és un crit que no s'escolta; de seguida tornaré a disfressar-me de persona i deixaré el despullament cridaner que m'ha omplert de llibertat.

Un bon descobriment

2009-04-21T13:37:00.004+02:00

Quisiera pregonar lo que te quiero a voces sordas de teclado, quisiera gritar este vacío de no tocarte, quisiera llorar las noches que me gustaría que estuvieses por aquí, pero me quedo con el consuelo de que sé que cobraré todos los intereses, de que saldaré esta deuda en algún momento, mientras tanto pago aduana al cruzar algún mensaje a tu móvil, pago el impuesto revolucionario por haberte conocido, pero me siento especial por sentir bajo mi piel lo que me trasmites y eso me hace ser algo más que un personaje anónimo destacado entre tanto sentimiento por atar...

Saray Pavón

Bloc_ http://engelpie.blogspot.com
Youtube_http://www.youtube.com/user/vampiressaHIM

*He arribat a ella pel vídeo semanal d'en Rafi_ http://justrafi.blogspot.com

Opus Dei i homosexualitat

2009-04-20T23:45:00.002+02:00

M'he quedat sense paraules. És indignant. I encara avui dia n'hi ha sectors que pensen igual, siguin o no religiosos. Llegir el següent article, val la pena per a adonar-se que cal continuar lluitant perquè ens tractin com a persones.

Sobrecogedor testimonio de Fernando un joven homosexual del Colegio Torrevelo, del Opus Dei

Varias veces se me ha pasado por la cabeza escribir una carta para este blog, pero pienso que igual no interesa lo que voy a escribir y lo dejo. Últimamente, se han publicado varias noticias sobre miembros y simpatizantes del Opus Dei y me apetecía contar cómo crecí en una familia que pertenece a esa organización. Como veréis más adelante, el modelo de familia que algunos defienden como el ideal para los niños no lo fue en mi caso. También he escrito esta carta porque acabo de cumplir 25 años y quería dar las gracias a las personas que han contribuido a que esté viviendo un momento muy feliz en mi vida. Espero que si algún chaval lo está pasando mal, al leer esta carta se sienta más fuerte y con esperanza de vivir un futuro mejor.

Nací en la primavera de 1984 en una familia tradicional y muy religiosa (a Rouco se le caería la baba). Mi padre era el hombre más feliz del mundo porque Dios había escuchado sus oraciones y le había regalado un hijo varón. Aunque a algunos les pueda parecer extraño, para mis padres, yo era un regalo de Dios. Cuando tenía 4 meses, mis padres viajaron al Vaticano para que Juan Pablo II me bendijese. El Papa me cogió en sus brazos y me bendijo. Todavía ahora, cuando voy a casa de mi madre y veo la foto, no puedo evitar sonreír al ver al Papa con un bebé mariquita en sus brazos. Mis padres eran miembros del Opus Dei y querían evitar a toda costa que “la sociedad moderna y decadente” corrompiese mi vida.

Durante los primeros años de mi vida, era un niño feliz y sentía una admiración sin límites hacia mi padre. Éramos inseparables y hacía todo lo posible para complacerle y que se sintiese orgulloso de su hijo. Mis padres me inscribieron en el colegio Torrevelo (un centro del Opus Dei en Santander) y estaban encantados porque era uno de los alumnos más brillantes. Dios estaba omnipresente en el hogar en que pasé mi infancia y adolescencia. Crecí muy aislado de la sociedad. Todas las actividades extraescolares en las que participé eran organizadas por grupos vinculados al Opus Dei. Los niños no podíamos ver la tele ni jugar con videojuegos. A muchos os podrá parecer muy raro, pero como casi todos los niños con los que me relacionaba vivían en las mismas condiciones, a mi me parecía normal. (segueix...)

Fugiria ara mateix

2009-04-20T00:21:00.003+02:00

Fugiria ara mateix. M'imagino agafant les maletes i omplint-les de roba que ni tan sols necessitaria. Segurament agafaria records, físics i abstractes, els primers petits: una foto, un petit detall; els segons, molt grans, d'aquells que omplen el cor. La meva actuació es basaria en confessions. Potser diria adéu, o fins aviat, no ho sé. Però m'aniria dient totes les coses que no he dit fins ara.

Fugiria ara mateix.

Run_ by Snow Patrol

Adiccions d'en Rafi

2009-04-19T17:06:00.005+02:00

Fotografia

Moda
Erotisme homosexual
Música
Tendències
Famoseo

i molt més que podreu descobrir...

+ Rafi.com
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/

Només cal un segon

2009-04-19T12:58:00.002+02:00

Vas creuar l'horitzó de la meva mirada.
Només cal un segon,
un segon per a pensar-te
durant una vida.

Aniversari en vídeo

2009-04-17T15:46:00.009+02:00

Així puc demostrar els meus 20 anys...xD

I ara el millor vídeo que trobareu en la vostra vida. És totalment casolà, totalment improvisat, i amb els problemes del directe i d'una família molt guai, vos donaré les claus per a demostrar-vos que és un vídeo genial, però primer mireu-lo sense les meves indicacions. Aparentment és serio, normal, i sense cap extravagància:

Ara, vos demostraré, amb les claus que abans vos he dit que vos ensenyaria, que aquest vídeo és un dels més còmics que trobareu. Primer llegir les claus:

1era clau: Grava ma mare. Crec que és la primera vegada que utilitza una càmera, i això comporta una sèrie de problemes. Com per exemple, tallar caps, que en un principi talla el del primer personatge, que és ma germana amb el pastís.

2na: Ma tieta, que no té una altra cosa millor que fer, que interposar-se entre la càmera i ma germana amb el pastís.

3ra: I sabeu per a què es va posar davant la càmera ma tia? Perquè hi havia un plat de sopa que segons ella molestava, i mireu amb quina ràbia ho expressa hahaha!

4ta: Just quan ma tia es lleva i apareix la carona de la meva germana, es veu (o no) com s'apaga una espelma i la cara de pena que posa ella és un poema que diu: vaja quina merda que se m'ha apagat una (perdó per la expressió xD).

5na: Just després d'apagar-se la vela, en quan ma tia desapareix de la imatge, al segon 10, se li escolta dir "cago en dena!!" amb molta mala llet. Després em va dir que se li va caure al terra una mica de sopa hahahahaha!:

6na: Arriba ma germana a la taula i demostra el que jo deia abans amb un "jo que asco sapagao".

7na: I tot seguit, ma mare cridant que vingués la meva neboda com si es pensés que la veu no sortiria, i més fort que s'escolta sent ella la que gravava.

8a: Mentre esperam la meva neboda, i mentre escoltam les explicacions de ma mare dient com vol gravar, perquè en realitat no en té ni idea i no se li ocorre que pot moure la càmera i apuntar, podem observar com, espontàniament, ma tia es posa al meu costat, posant, perquè es pensava que era una foto i volia sortir en ella de sobte sense avisar!

9na: Contam fins a tres per a bufar les espelmes, però la petitona és qui les apaga... ohh :( Jo també volia... hahahah!

10a: Just en acabar de bufar, no sé per quina raó, la nina em posa una cara d'assassina important, al segon 56.

11a: I ja per acabar, com a bon vídeo que és, hem de dir-li al càmera, ma mare, com ha de fer per finalitzar la gravació.

Ara torneu a mirar-lo amb aquestes indicacions! Vos semblarà un altre!

Tota una experiència. Nos vos podeu imaginar el que he rigut les tantes vegades que l'he vist!

Molts d'anys, Yira!

2009-04-17T15:23:00.003+02:00

Un altre aniversari important, i com no, ha de sortir al meu bloc. A més a més, na Yira fa un seguiment dels meus escrits, i com a bona admiradora he de dedicar-li el meu amor!

Només et diré que encara que els teus peus caminin en terres gallegues, el teu cor i la teva vitalitat continua per aquí. O al manco jo et sento cada segon amb mi...

Molts d'anys!

Una abraçada ben forta! T'estim!

Signatures d'estimació!

2009-04-16T19:37:00.003+02:00

Gràcies a tots els que han signat:

Papa, Lucía, Sheila, Kendy, Alex (el millor, això me diu ell hahaha), Eli (x2), Yira, Isa, María, Sandra, Ari, Ingrid, Family Ibai, Rafi, Emma, Àngels, Fiore, Mami i Tata&family.

20 anys

2009-04-15T02:03:00.004+02:00

Avui, dia 15 d'abril de 2009, fa 20 anys que vaig néixer.

La vida és increïble. Consisteix en instants, moments, temps i accions. Escriure aquí, per exemple, ara mateix, és un moment significatiu. Estic intentant fer un repàs mental d'un poc tot, i la veritat recordo tanta gent en aquest precís instant que no em costa gens treure, mitjançant lletres i una finestra, el que sento.

En primer lloc, i abans de dir res, vull recordar el meu avi Blas, que fa 7 anys, aquest mateix dia, va morir. Sempre amb ell...

Com sempre he dit, tinc una certa distorsió de temps i espai que m'impedeix situar determinada gent en la seva corresponent època en què va compartir vida amb mi. També, això, em permet adonar-me la quantitat de canvis que he sofert, ja no només en allò físic, ni tan sols canvis de gent, d'èpoques, sinó, com qualsevol persona, els canvis que he sofert en mi mateixa. Potser aquesta parrafada la volia haver fet abans i aprofito el meu aniversari, però la raó no són els 20 anys, sinó la situació en què em trobo. En pensar tan sols en un any enrere, puc observar tot el que he canviat, psicològicament. La seguretat que ara tinc i que abans no existia. Coses que desconeixia i que ara defenso amb tota la meva ànima. També la lluita amb les coses amb què sento responsabilitat. La justícia, els drets humans, la llibertat... Sobretot la llibertat. La llibertat comporta tot l'altre.

La meva vida són moltes coses. Molta gent que m'estimo. Moltes coses que m'interessen. Qui em coneix sap que som del tot passional, que si algú va inventar la subjectivitat, ho va fer pensant en mi, i que sobretot, crec en l'amor, en qualsevol tipus d'amor. El que importa són les persones.

Diguèssim que, mentalment parlant, vaig passar una època basada en la monotonia, quan tenia 15,16 i fins i tot diria els 17 anys. Des de fa un parell d'anys, potser tres, el meu cap va començar a funcionar, a deixar d'observar per a començar a actuar. Això ha comportat coses molt bones, però també ha fet que en alguns aspectes, el meu rendiment davallés. Moltes coses al meu abast per a viure, per a investigar. I no he estat capaç de controlar-me. De fet, en certa manera, això volia, el descontrol. El descontrol com a resposta als lligams, lligams i responsabilitats que tenia, tinc i tindré. Era i ha estat una manera de fugir. I tot i saber que era momentani, només volia viure el moment. Potser no ha estat el correcte, ni el moment adequat, però puc assegurar que no he perdut res, tampoc temps.

N'hi ha persones que mai oblidaré, que han estat des de sempre: Fabián. Ella és jo i som ella: Pili. El meu amic incondicional, la meva debilitat, el meu germà: Álex. Al principi la parella de n'Álex, ara una amiga de veritat: Emma. Sempre havia estat un desconegut, tot i ser el germà d'Emma, ara és un confident molt íntim amb el que comparteixo la meva vida i més: Rafi. Em va conèixer de petita, i ara hem arribat a l'amistat: María. Va arribar d'un món desconegut situat a molts quilòmetres d'aquí, i ara estarà per sempre amb mi: Kendy. Les recordo de petites, amb un anyet menys al curs del meu cosí, ara són amigues siguin on siguin i per sempre: Yira i Ari. Vaig començar amb el fill, i ara tota la família forma part de mi: Ibai& Family. Especial, avui i demà, amiga i confident amb els límits que ella vulgui, ens vam trobar dins classe, ens vam conèixer fora d'ella: Àngels. Amic nou i no per això menys que els altres: Paco. Venia fugint de problemes, va aterrar a l'illa, va fer feina, i l'asturiana és amiga de per vida: Ana. Me va obrir un nou món al poble que tant odiï, però ella va estar llavors, està avui, i continuarà demà: Vicky. Per suposat, la meva família: Mami, Papi, Eli (germaneta), la meva neboda, tata (tia), l'àvia Carmen i els tios sollerics.

També persones especials que sé que sempre estaran per aquí: Maria Carrasco, Isabel Hidalgo, Neus Picó, Xisca Fornés, Miquela Monserrat, Maria Luisa Morillas, Margarita Reynés, Nando.

Gent que de veritat m'estimo amb tot el meu cor.

Tots vosaltres sou els que heu de saber que m'encanta complir anys amb una discussió, o parlant dels problemes d'uns i d'altres, o dels meus, que m'encanta haver fet un sopar però que si no hagués fet hagués estat també especial ja que em coneixeu i en general som tan senzilla com que de vegades ni el celebro, que m'encanta riure perquè sí, que m'és suficient la vostra estimació per ser feliç, que no necessit diners. M'encanta perquè aquesta és la meva vida. Vosaltres ho sou. Vosaltres sou els que heu de disculpar-me perquè, és cert, m'he dedicat a mi i ni tan sols m'he fet cas a mi, que estic passant, d'ençà dos anys, per un període de crisi emocional i també psicològica que ha fet que no faci res del que he hagut de fer. És tan simple com que estic bé però he estat bloquejada i que simplement necessit despenjar-me d'aquest ara, per a construir-me un altre. Un altre en el que continuareu estant, no vos canvio per res.

20 anys amics, tot el que he viscut, i el que em queda...

No penso desaprofitar la meva vida.

Vos ho promet!

República catalana

2009-04-14T00:26:00.003+02:00

Avui, 14 d'abril, 78é aniversari de la República.

Hem de lluitar per una república! Per la III República... Per la I República dels Països Catalans!!!

Una abraçada ben forta a tots els republicans ;-)

Qui ha parlat de república?

2009-04-13T14:00:00.002+02:00

Amb Ulls baleàrics. Josep Arias López.

1931

Ja se sap que els matinets d'abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
"sí", "no", "pentura"...
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l'estampa de la Beata.

En el carrer hi havia una micona de festa.

Josep M. LLOMPART

Dia 12 d'abril de 1931 hi hagué eleccions municipals. A una quarentena de capitals de província hi guanyaren el conjunt de forces polítiques de caire republicà coalitzades arran del Pacte de Sant Sebastià. Aquest fet provocà la fugida d'Alfons XIII i la instauració d'una segona república amb un poc més d'èxit que la primera. Tots recordarem el discurs de Francesc Macià proclamant la República Catalana; però, què va passar a Mallorca? (segueix...)

Rústica

2009-04-12T12:11:00.004+02:00

*Muntatge fotografia: by Rafi

Rafi i jo vam passar uns magnífics moments nocturns de cam+micro difícils d'oblidar.

I després que vàrem acordar fer públiques aquestes fotografies, juntament amb elles, ha fet una entrada dedicada a jo que m'ha fet molta d'il·lusió. Vos convido a visitar-la!:

http://justrafi.blogspot.com/2009/04/rustica.html

Les mentides de na Rosa Estaràs

2009-04-12T11:53:00.003+02:00

Molt interessant!!!

Opinió | Damià Pons
Les mentides de na Rosa Estaràs (I)

En llegir les respostes de na Rosa Estaràs en l’entrevista del dB de dilluns passat, dia 5, em vaig sentir assenyalat de manera directa. Jo vaig ser, i n’estic molt orgullós, un d’aquells "senyors" que l’any 1999 arribaren al Govern de les Illes Balears i que, des del punt de vista de la líder del PP, posaren punt i final al període de pau lingüística que hi havia hagut d’ençà de 1983, o sigui el temps en què el seu partit havia governat, val a dir que amb un grau molt considerable d’incompliment de tota la legislació lingüística que ells mateixos, juntament amb els altres grups parlamentaris, havien anat aprovant.

A més a més, aquests "senyors" tan malèvols s’haurien dedicat, segons la versió goebbeliana de la valldemossina, a tergiversar la normativa que regulava l’ús del català a l’ensenyament i que provocà, com a conseqüència, la ruptura del pacte per la llengua dels quinze anys anteriors. En realitat, els governs del PP, amb unes poquíssimes excepcions puntuals, sempre han donat l’esquena a la llengua pròpia de les Balears. Sí, pròpia de les Balears, perquè arreu del món es fa ús del sentit comú i s’accepta l’evidència que tots els territoris tenen un idioma històric que els és propi.

I tota la legislació internacional assumeix que les comunitats lingüístiques arrelades secularment en un espai geogràfic concret tenen uns drets com a col·lectivitat, els quals, alhora, han de ser harmonitzats amb els drets individuals que també tenen els grups lingüístics o les persones de llengua diferent que s’han establert dins el mateix territori.

El PP com a partit polític és una maquinària ideològica i instrumental que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris. Aquesta ha estat sempre –en el passat, en el present i en el futur– la voluntat del nacionalisme espanyol més extremista. La seva idea d’Espanya és excloent i homogeneïtzadora, sempre amb una dèria obsessiva: la consideració del castellà com l’única llengua que de veritat ha de ser necessària i important. Són incapaços d’imaginar una Espanya que no estigui plenament acastellanada.

Per fer-ho possible, segons el moment històric, de vegades han fet ús de la violència, d’altres han promogut les tesis més escandalosament anticientífiques, o han prohibit o marginat les tradicions culturals escrites no-castellanes, o han manipulat barroerament la població immigrada, o han atorgat al castellà el monopoli de ser l’única llengua dels mitjans de comunicació, o han difós un discurs ideològic que pretenia aconseguir que els ciutadans menyspreassin i abandonassin l’ús del català, el gallec o el basc... La preeminència del castellà en les comunitats lingüístiques que fundacionalment i secularment eren de llengua no-castellana ha estat un punt fonamental en els programes de govern del nacionalisme espanyol al llarg dels tres darrers segles.

Els darrers temps, però, en un acte de transformisme que certament no engana ningú, el PP, amb la finalitat d’autopublicitar-se com l’àngel guardià de la llibertat, s’ha disfressat de defensor dels drets individuals. Ara bé, sempre deixant ben clara una qüestió: hi ha ciutadans –els que tenen el català com la seva llengua– amb uns deures lingüístics d’obligat compliment (conèixer-ne una altra, el castellà) i, en canvi, els seus drets són parcials i limitats; contràriament, altres ciutadans –els que hi tenen o hi volen tenir el castellà– serien posseïdors de tots els drets lingüístics i gairebé de cap deure.

Per a més burla, en el cas dels primers, la discriminació seria dins el territori històric d’aquesta llengua; en el dels segons, en canvi, el privilegi també existiria fora de l’àmbit històric del castellà. Així ho va proclamar na Rosa Estaràs en el seu autoretrat periodístic del dB. Un suggeriment: el PP hauria de patentar com més aviat millor la seva concepció de la llibertat. Ben segur que més d’un règim totalitari, dels que hi ha o dels que vendran, en el moment que consideri que té la necessitat de maquillar la seva imatge, els en comprarà la franquícia.

Parlem-ne del període 1999-2003, l’època nefasta en la qual, en opinió d’Estaràs, es va rompre el pacte per la llengua i es varen cometre "excessos" en l’aplicació de la legislació lingüística. És evident que la líder del PP ha interioritzat tan profundament la combinació de cinisme, de demagògia populista i de mala fe compulsiva a l’hora de desenvolupar la seva activitat política, que, tanmateix, seria del tot estèril contraargumentar, una a una, les afirmacions que feia a l’entrevista abans esmentada.

El guió del seu discurs tan sols ha estat pensat per guanyar les eleccions a qualsevol preu, deixant de banda aspectes tan poc rellevants com podrien ser la veracitat, el respecte a la tradició històrica comunitària, la defensa dels drets individuals que contradiuen els interessos excloents de l’estat jacobí del qual ella és una servidora destacada. No dubtem que, ben igual que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dedicar-se a l’extermini de la nostra llengua, l’element patrimonial més valuós i més identificador de les Balears, en el cas que fos necessari, també podria igualment apuntar-se a proposar l’enderrocament, tot d’un cop, de la Seu, la Llonja i el Castell de Bellver. És un exemple. La barbàrie no sol tenir la capacitat de posar-se límits.

Fins i tot, fent un ús impune de la mentida per encalentir i mobilitzar els ànims dels castellanistes recalcitrants, Estaràs va atrevir-se a afirmar que l’ensenyament a les Balears a hores d’ara es feia el 100% en català. Certament, aquesta seria la situació desitjable segons el dictamen de la Comissió Europea pel Multilingüisme, emès fa uns pocs anys, o, més recentment, segons la resolució aprovada per la majoria dels diputats del Parlament Europeu, els quals, contradient les pretensions de l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, assumiren el principi fonamental següent: els Estats plurilingües tenen el deure de preservar i promoure la seva diversitat lingüística interior.

I per fer-ho possible, els Estats que tenen una concepció democràtica del plurilingüisme han arribat a la conclusió que l’ensenyament en la llengua pròpia de cada un dels seus territoris és l’única fórmula que en pot garantir plenament la preservació. I que el mètode de la immersió lingüística és el més adient en aquelles zones escolars en les quals hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que té una llengua personal diferent a la del territori.

Prou d'homofòbia!

2009-04-09T18:30:00.003+02:00

"La igualdad comienza cuando reconocemos que todos tenemos el derecho a ser diferentes."

La igualtat comença quan reconeixem que tots tenim el dret a ser diferents.

A una conferència, Sílvia Cano Juan va dir que el contrari d'igualtat és desigualtat, no diferència. És clar que tots som diferents (en referència a totes les persones, independentment del sexe, de l'origen, creences o orientació sexual), però hem de ser tractats iguals. Tenim els mateixos drets; drets que no es respeten.

Lluitem per la igualtat!!

Prou de rosaris als nostres ovaris

2009-04-05T21:30:00.006+02:00

"El dret de decidir sobre els nostres cossos no és qüestió de fe, és qüestió de democràcia."

Gràcies a Paco pel descobriment d'aquest magnífic cartell!

Rebel·lió

2009-04-04T21:33:00.002+02:00

Em vaig obligar a oblidar-te,
però no vaig poder.
Rebel cor el meu
que cada dia fuig,
et pensa i et sent.

La lluita del progrés!

2009-04-02T16:47:00.003+02:00

"Yo creo que se aprende a leer y escribir en el libro de la vida, y hay gente que, por supuesto, sabe qué valores son los que hay que defender, luego lo difícil es encarnar esos valores. Pero yo creo que sí, que el ser humano tiene una potencialidad revolucionaria, extraordinaria, lo que hace falta es que crea en sí mismo, y creo que esa lección a lo largo de todos estos años se está dando. Yo creo que el testigo lo recogeran otros, porque si pensaramos que nuestro testigo no lo recoge nadie sería desesperante. Espero que el testigo de los que luchan en cualquier parte del mundo lo recoge otra gente que viene detrás porque ese es el progreso, la lucha del progreso!"

Juan Manuel Sánchez Gordillo, Batle de Marinaleda (Sevilla), militant d'esquerra anticapitalista, nacionalista d'esquerres i republicà.

Documental: Marinaleda, 30 años de lucha

Cafè per la llengua

2009-04-02T01:35:00.003+02:00

L’Obra Cultural Balear ha posat en marxa una gran campanya de participació ciutadana a favor de la llengua catalana. L’entitat pretén organitzar centenars de reunions de petit o gran format per explicar a persones de diferents sectors socials la seva tasca actual i per sensibilitzar els participants a favor de la llengua pròpia. La finalitat de l’OCB és arribar directament a més de 12.000 persones durant l’any 2009.

La campanya aprofitarà la xarxa associativa existent i centrarà la seva acció en aquelles entitats a les quals històricament ha estat més difícil arribar-hi. L’OCB té previst adreçar-se a clubs esportius, associacions de la tercera edat i entitats de nouvinguts, entre d’altres. Amb aquesta finalitat, l’entitat ha elaborat diferents materials de campanya, entre els quals destaca la famosa tassa de cafè, que té com a finalitat fer més lleugeres les trobades. L’OCB també ha editat fulls explicatius de la campanya, argumentaris en diferents idiomes i, fins i tot, sobres de sucre.

La campanya anirà a càrrec d’un equip format per voluntaris i treballadors de l’entitat i que abordarà les qüestions més habituals en matèria de llengua, amb la voluntat de sensibilitzar diferents sectors socials i combatre’n els prejudicis. Està previst que acabi amb una gran concentració a favor de la llengua que es farà a Palma el novembre de 2009.

Més a http://cafellengua.cat/

Aprofitant l'avinentesa, deixo constància de la plataforma Calvià per Llengua, que presenta el primer número del butlletí informatiu L'Estaló, que treballarà només a l'àmbit específic del municipi de Calvià i amb una periodicitat trimestral.

Políticament incorrecte

2009-04-01T16:27:00.005+02:00

Me enamoré de ti y que importa si no es sano,
me divierto si te pienso y te pienso sin pensarlo.

Sense poder evitar-ho de vegades passa que t'acabes enamorant de la persona equivocada. Equivocada perquè la societat entén que és així. També equivocada en algunes ocasions perquè no és una persona que pugui correspondre't. És curiós, però en aquestes ocasions és quan l'amor arrela ben fort dins de nosaltres. Seria més fàcil prendre la decisió que des d'un principi es tingui per norma no fixar-se en aquestes persones. Però som persones, i com a persones que som tendim a tenir relacions socials que de vegades traspassen unes fronteres, límits que marquen la nostra cultura, que marca la societat i que sovint és difícil deixar enrere. Tenim por al que diran, perquè saps que la teva vida també és la societat on et mouràs.

Jo som partidària de deixar de banda l'opinió dels altres respecte la teva vida, només amb el fet que tinguin opinió sobre el que no els pertoca ja demostra la manca de respecte que mostren cap als altres, així com la de jutjar la gent sense conèixer-la, ja que en general et critica negativament qui no et coneix, i els amics tot i que puguis fer disbarats t'accepten, signe que cal conèixer les persones per a adonar-se que les locures són locures perquè les signam amb aquesta etiqueta, però que podrien fer-nos més feliços a tots amb més tolerància si deixéssim pas a la llibertat individual, un dret que tots tenim i que oblidem.

Les coses políticament incorrectes són prejudicis socials, ja que si realment quelcom és incorrecte i un problema, llavors es prendran mesures adients.

1 d'abril de 1939

2009-04-01T04:46:00.003+02:00

Avui, dia 1 d'abril de 2009, recordam la fi de la guerra civil espanyola. Amb això, però, també recordam l'inici de la dictadura franquista. I també, avui, després d'ella, podem celebrar 30 anys de democràcia. Tot i ser una democràcia ben relativa, podem donar les gràcies que s'ha creat el camí cap a ella i que en molts d'àmbits es treballa amb ella.

Salut i independència!

Viure l'existència

2009-03-31T19:16:00.003+02:00

Tancada entre portes obertes
encara no he decidit quan sortiré,
ni tan sols si ho faré.
Mai no he fet cas de portes ni escales,
i ara que només cal passar,
em pregunto si mereix la pena actuar.
Estic paralitzada,
em fa por,
vull viure!
que no només existir...

L'hora del planeta 2009

2009-03-31T15:38:00.001+02:00

I aquí les FOTOS!

Per la llibertat, la igualtat i la laïcitat

2009-03-30T21:05:00.003+02:00

Un petó és un petó

2009-03-30T18:44:00.002+02:00

Curar lesbianes? De què?

2009-03-28T19:38:00.002+01:00

Arriba un moment en què ja és inútil indignar-se, i fins i tot preocupar-se, però cal fer-ho. Cal fer-ho perquè les persones, cap ni una, mereix els maltractes que avui dia, encara, ocurreixen.

Sincerament, mai he desitjat la mort a ningú, i avui tampoc no ho faré, seria un acte també indigne, però la meva consciència, que ja no els sentiments, sinó la raó, em fan pensar coses que no vull, coses que no vull perquè odii la violència, i en cap cas faria us d'elles, però tal és la impotència que m'agradaria que actuessin d'igual manera que ells han tractat a aquestes persones:

Lesbianas violadas para ser “curadas” en Sudáfrica

Bandas de violadores sudafricanos están abusando de lesbianas de este país con el pretexto de “curar” su orientación sexual.

La organización de ayuda ActionAid, en su informe "Crímenes por odio: el aumento de la violación correctiva en Sudáfrica", señala que cada vez son más frecuentes las violaciones a mujeres lesbianas, sobre todo en los poblados pequeños, con la idea de “curar” su orientación sexual.

Sudáfrica fue el primer país en permitir el matrimonio homosexual en el 2006, pero a nivel social, la homosexualidad es aún un tabú, siendo calificados los matrimonios entre personas del mismo sexo como “uniones no africanas”. (segueix...)

Sense comentaris.

Molta pena, sento molta pena.

Pel dret a una maternitat lliure i responsable

2009-03-27T01:18:00.003+01:00

El año 1985 supuso un hito en la historia de nuestra joven democracia. En este año, se despenalizaba el aborto en tres supuestos: riesgo para la salud física o psíquica de la mujer embarazada, malformación fetal o violación (aborto ético). Tal despenalización permitía abordar el fenómeno de la interrupción de un embarazo complicado o no deseado con garantías de higiene y seguridad. No podemos olvidar que legal o no, esta práctica ha existido siempre. Hace 25 años se cifraban unas 100.000 mujeres que interrumpían su embarazo en condiciones de precariedad e inseguridad, causándoles en muchos casos la propia muerte. Sólo las mujeres de clases más pudientes podían salir al extranjero para garantizarse unas mínimas condiciones sanitarias . Éstas se cifraron en unas 30.000 al año.

En una democracia como la nuestra que ha superado la mayoría de edad ¿las mujeres debemos ser perseguidas con consecuencias penales sólo por el hecho de querer ejercer una maternidad responsable e interrumpir un embarazo no deseado?

Tenemos una legislación sobre IVE (interrupción voluntaria del embarazo) que prima la prohibición sobre la libertad y los derechos de las mujeres. España ha cambiado sociológicamente mucho respecto a los primeros años de la democracia, y actualmente existe una visión social más abierta y menos influenciada por la moral férrea del nacional catolicismo que estos días vuelve a planear de nuevo con campañas burdas y demagógicas [per exemple aquest acte que és indignant, mireu-ho!!] que dicho sea de paso, probablemente se paguen a través de los impuestos de la ciudadanía. (segueix...)

Original de Silvia Cano.

Earth Hour

2009-03-26T17:55:00.003+01:00

Un vídeo magnífic.
Hem de complir amb el planeta, per ell i per nosaltres.

Dissabte, 28 de març, no ho oblidis, apaga el llum i actua.

Mossos amb miopia!!

2009-03-26T11:34:00.004+01:00

No he pogut evitar un parell de llàgrimes.

Racó Català.
Mossos amb miopia?

Els Mossos d'Esquadra tenen defectes de visió. Aquesta és la principal conclusió que es pot treure tant de l'informe intern d'aquest cos policial respecte dels incidents del passat 18 de març com dels que en van fer diversos responsables. En tots dos casos s'afirma que les agressions als periodistes i a diversos vianants s'havien produït per error i per haver-los confós amb els estudiants que protagonitzaven la protesta contra Bolonya i contra anteriors actuacions dels Mossos. L'informe intern dels Mossos acusava els periodistes d'haver-se interposat entre els efectius de seguretat i els manifestants, i afirmava que el periodista ferit a la cara havia rebut l'impacte d'un objecte llançat pels estudiants.

Ahir el periodista David Bassa mostrava al programa de TV3 "Hora Q" un vídeo [que podeu veure dins la notícia], on s'observa des d'un altre punt de vista l'agressió als periodistes durant la manifestació del vespre del 18 de març, i també l'incident amb el nen de 10 anys i la seva família. Al vídeo s'hi pot veure primer de tot un periodista clarament identificat amb el braçalet de "Premsa" rebent les "carícies" d'un Mosso. Seguidament el periodista Guillem Valle, que apareix al vídeo fotografiant l'escena, s'acosta al Mosso que està pegant al periodista i li recrimina la seva actitud, recordant-li que són periodistes i que van degudament identificats. L'única resposta del Mosso és un cop de porra, i mentre Valle continua ensenyant-li el braçalet i la càmera, el policia respon amb més cops de porra. (segueix... (val la pena)

Sexe

2009-03-26T00:48:00.003+01:00

Van jugar a ser foc
i plegades crearen l'incendi.
Es van donar les mans
i també els cossos,
els llavis eren el vent que encén,
i els dits passejaven entre les flames.
Les ombres dibuixaven passió
els tocaments plaer.
Calidesa femenina,
subtil intuïció,
i d'entre el sexe tendre
fugaç unió,
doncs dins del llit són una
i fora d'ell són dos.
Bogeria física,
fredor sentimental,
que dins la ignorància que es regalen,
trobem sexe animal.

Qui som tots tres

2009-03-25T02:17:00.003+01:00

Record cada espai de temps,
de nou puc sentir els calfreds
i assaborir-los entre dits de carn.
He captivat la teva imatge,
i amb els ulls i el seu mirar
l'he recorreguda suaument.
Encadenes sons de plaer
i mentre ets al meu cap
ell ja t'està tastant.
Som la víctima de les teves ganes,
i som la culpable de les meves.
Oblido qui ets i qui som tots tres,
he de decidir què fer,
i quan he decidit fer-ho
ja estava el meu cos
banyat d'experiència.

Perquè existeixes

2009-03-25T01:55:00.003+01:00

Desxifrant codis passionals
que m'entretenen amb trivialitats,
la claredat amaga complicitat
i entre obvietats
despullo la realitat.
Em pregunto si tu hi seràs,
si es que les abstraccions
ara són més fortes,
deu ser perquè existeixes,
deu ser que ho sé.

El masclisme del PP -Calvianer-

2009-03-24T18:06:00.004+01:00

Al PP de Calvià no le interesan las mujeres, solo los titulares de prensa.

Si no, si de verdad le importasen, ¿qué sentido tendría rechazar la moción que pactamos los portavoces, la suya incluída, el pasado dia 3 de marzo?. En esa propuesta se recoge el espíritu de los partidos presentes en el Consistorio de seguir trabajando por la igualdad real, reconociendo, incluso, logros de los últimos años.

Yo creo que nadie puede apreciar ninguna trampa ni problema en el texto que pactamos, pero a Teresa Martorell, 1ª teniente de alcalde, la obligan a desdecirse de lo dicho y no aceptar lo que pactó con nosotros. Pura cabezonería o desinterés por estos temas. Me parece que las dos cosas, porque usan una cuestión tan esencial como la lucha por la igualdad, a la que las instituciones vienen obligadas, para sus luchas internas y para descalificar a su portavoz.

Con su pan se lo coman, pero las mujeres de nuestro municipio deberían tomar nota.

Original d'Antoni Manchado.

Sabor a prohibit

2009-03-23T12:00:00.002+01:00

Ja fa molt de temps que he deixat de banda la meva imaginació, o més bé que no he deixat constància dels meus pensaments sobre un paper. Duc uns dies pensant en tornar a agafar les regnes i avui ho he fet. Vos deixo aquesta petita creació, espero que us agradi:

Secrets de matinada
mirant els colors de les ombres.
Que amb llum apagada
puc intuir el teu cos.
Som capaç de parlar-te sense estar-hi,
i som capaç d'estar sense estar.
Podem mirar enlloc
i encara estarem pecant.
Els pecats que ells atorguen,
les experiències que nosaltres gaudim.
Que diguin, que no escoltem,
només ensumam olors de vici,
només palpem el desig,
només arribam a l'orgasme
en tastar el sabor a prohibit.

Ser jove no és cap delicte

2009-03-23T10:22:00.001+01:00

El títol d'aquest post pot semblar un tòpic, però crec que cal repetir-ho fort com feia temps que no. Les càrregues policials de la setmana passada, on els assistents a les manifestacions crítiques amb el Procés de Bolonya (entre ells, diversos amics i companys meus) van ser agredits pels Mossos d'Esquadra, demostren fins a quin punt ser jove, avui dia, equival a estar instantàniament sota sospita. I ho dic per diversos fets que em criden l'atenció, tant de les càrregues policials com de les reaccions que van suscitar: (segueix...)

Original de Lluís Pérez.